diumenge, 27 de maig del 2012

Amor a lo diminuto - Macaco

Gran sorpresa i alegria al trobar entre prestatgeries fosques, grises, la llum d'aquest llibre. Alguna cosa me'l va fer agafar i no desprendre'm d'ell. Un diumenge a la tarda plujós, mandrós, vaig aprofitar per agafar-lo entre mans i degustar-lo com es mereixia, entre hores, pensant en les reflexions amb calma, assaborint-les. I pensant també en quan han estat escrites, entre hores  perdudes en aeroports i esperes, entre viatges en tren, vaixell i avió, reflexions de butaca, de mandra, de neguit per arribar. De vida plena, d'enyorament, i de vida viscuda.


Les fotos que l'acoloreixen són la companyia perfecte, fotografies de racons que ens han vist passar.


I el llibre, amb una portada que sembla de fusta i fet tot amb paper reciclat respectant la natura, què més es pot demanar a un grapat de pàgines?


Una petita joia per guardar, com un tresor <3  


"El gran canvi es produeix
a l'intentar canviar una cosa."

"Rememorar no és saldar comptes pendents amb el passat 
sino llimar les espines invisibles 
que entorpeixen els nostres passos presents."

"Cada nou moment està penjat d'un fil
fràgil i tènue que es balanceja sense cap tipus de perspectiva.
La resta és pura especulació.
Saber viure sobre aquesta fragilitat
i deixar les nostres pors
és caminar sobre la felicitat.
Difícil tasca, no?"





dijous, 24 de maig del 2012

Camarón- Como el agua



Per anar-la gravant en el disc dur del meu cor i el meu cap, gairebé hi és cada nota...






A veure com quedarà amb el ...


...i la ...

... i els... 
...i les sabates noves, amb tots els claus a la punta i al taló, per fer més soroll que mai...
...i la flor de cantó...



... com un anunci del ...




OOOOOOOOOOOOOOLEEEEEEEEEEEEEEEEE


dilluns, 21 de maig del 2012

30/40 Livingstone, Cal Bolet

Veure el Sergi López en acció i pur directe, gairebé una hora i mitja fent un monòleg per a mi soleta, vaja i per a la resta de la sala, però això és el de menys... és un luxe que em vaig permetre ahir, diumenge tarda a Cal Bolet... 

Fila vuit seient central... quines vistes!! Em va passar en segons. Obra de producció pròpia junt amb Jorge Picó. Però tota la força de la paraula cau en el Sergi. El valencià actua amb la força d'expressió del seu cos, els seus moviments.

L'experiència no decep el públic que ha aplaudit un muntatge capaç d'encavalcar la paraula i el gest d'una manera única. Tot i que els riures s'han fet presents des dels primers minuts, no ha faltat la crítica a la societat actual, fet que ha calat en els espectadors. Crítica mordaç a la societat hipòcrita, capitalista, envejosa, i on dominen els gilipolles i la gent amb mala llet. 

Experiència boníssima, arregla qualsevol diumenge, un gran luxe a l'abast de tothom. Recomanada!!!!!


dimecres, 16 de maig del 2012

Post número..............300 !!!!



Després de quatre anys i poc, amb tantes i tantes situacions passades, bones i dolentes. Tantes sensacions viscudes, tants moments inoblidables, i tants de mediocres, i gaudits a tope, i enyorats, i perduts, i viscuts amb força, i riguts!!!, i sentits des de dins, i preocupats, i forçats, i emprenyats...!!!!! I buscats, i triats, i guanyats... I plens de tensió, i alguns de tristesa, de llàgrimes, i d'esperança i de ganes de mirar endavant. Alguns passats amb nervis, i també calmats, i feliços.... i entre tots aquests moments he anat escrivint els posts que conformen aquest bloc, que és també una mica la meva vida, i els meus pensaments... i cadascun d'aquests pensaments són una mica els moments viscuts, i espero deixar l'empremta de molts més, a partir d'ara mateix. Perquè ara mateix comença la resta de la meva vida. 



Photo Cube Generator

Fem números...?

"Cada mes paga religiosament (més com a acte de contrició que de fe) la seva hipoteca de Bankia. Aquesta que no va contraure tan alegrement com alguns s'entesten a recriminar-li, sinó més aviat empès per un mercat de lloguer pels núvols i la constant sensació de ser el “primo” nacional. Ara, aquesta hipoteca s'ha convertit en el monstre “come-cocos” de la família. Amb el seu sou minvat i el d'ella dinamitat, el pagament de cada mes porta el nom de totes les renúncies. Ara llegeix al diari que el seu banc serà rescatat amb diners públics. És a dir, amb els seus. També topa amb aquestes xifres estratosfèriques que el seu cervell tracta de no processar. Digerir que Rodrigo Rato té dret a una indemnització d'1,2 milions d'euros per no haver aconseguit complir amb la seva comesa o que el nou president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, cobra una pensió anual del BBVA de més de 3 milions d'euros podria resultar molt perillós per a la seva salut mental. Fins i tot podria arribar a provocar-li un atac d'alienació i convertir-lo en un perill per a aquesta pau social que entre tots hem de preservar. Així que gira full, repassa de nou els comptes (la revisió del cotxe millor deixar-ho per al mes que ve) i repeteix el seu mantra: He de portar-me bé. Ser obedient. Penedir-me dels pecats comesos. Complir la penitència. I, per descomptat, no pertorbar la pau dels senyors banquers."

Emma Riverola, el Periódico de Catalunya





dilluns, 14 de maig del 2012

Unusual London... (First part)

Després d'unes quantes escapades a Londres que porto a les meves espatlles, grans records i sensacions...D'aquesta última en trec uns moments per al record, realment especials, d'entre molts d'altres...

 Temps inusualment assolellat, però quin fred!!!!!

 Pel·licans al mig del St James Park, la cosa més normal...

 Bé, aquesta no és inusual, però no podia faltar!

 A mi, és que la vista em matarà...de moment em remato el look amb les dues ulleres sempre incorporades... :-P

Cyberdog, una botiga flipant!!!!! Per perdre-s'hi una bona estona. Una baixada a l'infern de Camden...

 OOOOOhhhh, records d'infantesa i dels còmics que em compraven els pares...<3

 Som a London???? O a Marraqueix??????? <3

 L'arbre de davant de la casa de l'Amy Winehouse...ens hi entretenim llegint poesies i dedicatòries precioses dels seus incondicionals...
 Unes gotes de pluja no podien faltar tampoc, així, molt subtil...un passeig preciós i relaxat per Hyde Park camí de Portobello Market...
 Si, si, és el que veieu...una església...amb barra lliure!!! Vols un cafè? Un xupito? Un gin-tònic? Això només pot passar a Camden Town..

L'hora feliç és més feliç que mai, amb els peus cansats, tantes passes donades, ens mereixem unes cerveses. Lloc d'ambient impressionant a Piccadilly, veient tots els looks de festa de les "locals", impressionant...

 Bé, es necessita alguna cosa més per ser feliç? Nosaltres noooooooooooooo

 A Chinatown, un sopar com si fossim a casa, el cambrer ens va preparar els farcells de "pato laqueado" com si fossim la seva família, un lloc encantador, per tornar-hi...
 Passant dels pel·licans, total no ens feien ni cas...

Comprovat: Als esquirols els hi encanta el Kit-Kat!!!

 Estem al paradís...ens falta una visa or sense límit, però no es pot tenir tot!!!


 El que no trobis a Camden no existeix.

 Un bar marroquí encantador trenca enmig de les botigues del mercat punkie...

 La música t'envolta als passadissos plens de roba fashion de segona mà

 Potser som parents?????

 Chinatown, ple de "patos laqueados" per tot arreu, em recorda NY

 Mmmmmmmmmmmmmm... sopar deliciós a un japonès...autèntic i fashion

 Aquest cop també hi ha hagut temps per visitar el Britain...veiem les joies de la corona

 I les mòmies!!!! 

 La primavera també treu el cap a Anglaterra...

 Quatre gotes però que no poden treure el color de la nostra vida...

 Hem quedat impressionades amb els modelassos de sabates, ens n'hem comprat i tot...les d'home també són espectaculars...
 M'imagino els 45 kgs. de l'Amy Winehouse dins d'aquests vestits...i les seves ballarines roses <3
 Esclat de llum i color...fent cua als WC del mercat de Camden...m'estic pixaaaaant!!!!!!

 (Fi de la primera part )...continuarà...

dilluns, 7 de maig del 2012

Dubte i reflexió...


Fa unes setmanes Karl Lagerfeld va fer el comentari que tant li han criticat...al preguntar-li sobre la cantant Adèle, va dir "Ara mateix és la número 1 encara que està bastant grassa". Es va muntar un merder mediàtic per aquesta sola frase sortida de la boca d'un "ex-gordo", que segurament sap de què parla. 

A veure, la meva reflexió és: No és veritat que està grassa? Jo crec que si. Dir a una persona que està grassa, quan ho està, és un insult, com van manifestar diversos mitjans de comunicació i la mateixa Adèle? És que aquesta persona no té miralls a casa seva, o bàscula? I si està massa prima, i ho diem, també l'estem insultant?

Ara recordo el "follón" que es va muntar perquè el mateix senyor va dir que la princesa Letizia estava massa prima. Quin problema hi ha en donar l'opinió sobre l'estat físic d'una persona, quan se't demana?? Per què s'han d'ofendre les interessades davant d'un comentari cert, palpable, comprobable i més que evident? No entenc res.. que algú m'ho expliqui!!!! A la vista està.


 Adèle, grassa

Letizia, prima

diumenge, 6 de maig del 2012

Contrastos...


Ara revisant fotos he trobat aquests records preciosos del passat mes de febrer, i he recordat els -2 graus a Sant Martí Sarroca patits a pèl...aquí la prova gràfica dels contrastos.

Les meves sandàlies noves...!