dijous, 14 de març de 2013

Experiència sobrenatural...

...la que he tingut aquesta tarda, quan m'he hagut de parar a veure la posta de sol que tenia davant i m'he quedat com hipnotitzada...meravellada amb la cançó que sonava a la ràdio. Inclús diria que omplia tot l'espai del meu petit cotxe i semblava que m'abraçava... m'he agafat els braços, i tenia tots els pèls de punta!!! Demano un aplaudiment, per aquests petits i preciosos moments, que ens fan sentir... vius

Reconec que m'ha costat païr que era aquest nenet que cantava, però sigui qui sigui, m'ha arribat dins. No ho aconsegueix qualsevol música arribar dins d'un no?


diumenge, 10 de març de 2013

... i les cames es van endurir...



...després de tants dies sense parar... només mirar-lo ja em canso ;-) Però ho tornaria a fer, ara mateix!!

dissabte, 9 de març de 2013

La dona invisible


"Diuen alguns que, a certa edat, a partir dels quaranta, ens fem invisibles, que el nostre protagonisme en l’escena de la vida declina, i que ens tornem invisibles en un món on només hi cap l’ímpetu dels joves.

No sé si m’hauré tornat invisible per al món, és molt probable. Però mai com avui he estat tan conscient de la meva existència, mai m’he sentit tan protagonista de la meva vida i mai he gaudit tant del moment com ara.

Ara sé que no sóc la princesa del conte de fades i que no necessito que vingui a salvar-me un príncep blau en un cavall blanc, perquè ni sóc una princesa, ni visc en una torre ni hi ha cap drac que m’estigui vigilant.

Avui em reconec com una dona, capaç de moltes coses. Sé que puc donar sense demanar, però també sé que no he de fer res ni donar res que no em faci sentir bé.

Per fi he trobat ... (fins ara!) a l’ésser humà que sóc, amb les seves misèries i grandeses.

He descobert que puc permetre’m el luxe de no ser perfecta, d’estar plena de defectes, tenir debilitats i d’equivocar-me; de no respondre a les expectatives dels altres i fins i tot de fer algunes coses indegudes.. I a pesar de tot, sentir-me bé.

I per si fos poc, sentir-me estimada per moltes persones que em respecten i m’estimen tal com sóc, sí molts cops una mica boja, i mandona, i tossuda. També dolça, i xerraire, i divertida, i alguns moments també trista, perquè també tinc els meus moments tristos, aquells que em dóna per plorar.

Quan em miro al mirall ja no busco a la que vaig ser en el passat, somric a la que sóc avui... me n’alegro del camí fet, i assumeixo els meus errors.

... què bé no sentir aquell desassossec permanent que produeix córrer darrera els somnis...que bé, ja aprenc a tenir paciència... L’ésser humà triga molt a madurar oi?

Avui sé... per exemple, que no puc retenir el mar, encara que quan hi sóc aprop, voldria no haver-lo de deixar mai.

Avui sé que si me’l miro, m’omplo d’ell. I quan arriba el  moment de marxar, m’acomiado d’ell i li dic: “Fins aviat!”.

També avui sé que els meus amics i amigues són peregrins del mateix camí, i en qualsevol moment ens trobem, i ens estimem.

Avui sé... que ningú és responsable de la meva felicitat, només jo!

Avui sé... que el vent extén els seus braços quan camino pel carrer... i que només depèn de mi sentir-lo.

Avui sé... que la vida és preciosa i única, perquè l’he vist marxar ja molts cops.

Avui visc la vida així com és, bonica, amb les seves anades i vingudes, amors i desamors, amb les seves estones de marea baixa, amb les seves postes de sol i amb el seu soroll incessant. Només vull deixar-la córrer. No vull demanar-li res, només vull tenir el que jo em busqui, només vull el que em mereixi.


Avui he après que no sóc una dona invisible"

(Trobat per internet, per a totes les dones del món, 8 de març de 2013)


   Amb el vent a  favor

dimarts, 5 de març de 2013

Guerreres dels Monjos 2013

Un any més he tingut el privilegi de formar-ne part... tot un luxe i un plaer, que espero repetir, al menys un any més... sempre amb permís del meu genoll dret, és clar!


Els ulls maquillats de cada any són un clàssic... aquest any eren amb poc maquillatge, una mica d'ombra i purpurina daurada i llapis marró i negre, això si, amb pestanyes postisses que fan els ulls espectaculars!!!

 Ballant a tope, amb l'Anna. Sempre sortim totes mogudes

 La foto amb Il Capo a casa seva el dia de l'estrena és to-tal-ment i-ne-lu-di-ble. I brindant amb un Jean Leon del 2002...es pot començar millor?

 L'Anna, i jo, el primer dia de Carnaval, per fi ens veiem, estem exultants!!

 Què seria de les Guerreres sense el "Tito Andrés" i el seu suport incondicional... ens cuida i ens porta l'aigua quan tenim set i estem cansades.

 Primer dia i primer premi a Cal Noi-Noi!! Quina il·lu!!!

 Cansada a altes hores... però contenta i feliç!! Vull una foto amb el meu cotxe preferit, de sempre!!

 Manos arriba? No, estirem abans de començar la rua de Cunit, la posta de sol escalfa i és preciosa

 Jijijiji


 Quin parell <3




  Fotos artístiques??!!

 Tachaaaaaaaaan!!

 Les amigues també ens venen a veure <3

 Segon premi a la Ràpita!! Bé!! També tenim segon premi de Calafell i segon de Vilafranca... no tenim foto però hi són!
 Després de tot encara tenim ganes de jugar... el gronxador no pot faltar!!

 ...Ni les copes a l'Arcs, i a sobre promocionem el vodka!!

 Al concurs del Casino, tot és color i llum, i tanta gent!! Quina calor...

 ...però què divertit!!

 ...i vinga...

 ...i fot-li..

 ...i torna-hi!!...(el genoll!!)

  Ens han acompanyat a tot arreu on hem anat tots els dies... 





Fins l'any que ve nois!! Un enyoraré... Vaja no, millor dit... fins d'aquí 6 mesos!!!! ;-)