Avui m'ha agradat...

"Hay quienes tienen la suerte de nacer en una familia acomodada, de nacer altos, guapos, sanos y listos. Sí, es una suerte. Y además, aunque su soberbia y estupidez les convenzan de lo contrario, no fue mérito suyo, no fue el resultado de su trabajo, de su esfuerzo, de su sacrificio. Llegaron allí como podían haber llegado a una chabola rodeados de ratas, o haber nacido tullidos y con la inteligencia justa para no babear. Sería también suerte. Mala, pero suerte. Y tampoco sería de mérito suyo ni resultado de su indolencia. Son las cartas que a uno le tocan en la vida. Y no puede elegirlas. Lo que sí puede elegir es cómo jugarlas. Y mostrarse todos los días de su vida agradecido a quien fuera que se las repartió si fue una buena mano. Y no vivir en un eterno lamento si la mano no fue tan buena. Y en ambos casos, exprimir al máximo la partida. Porque las cartas serán las que sean, nos vienen dadas, pero el resultado suele depender de cómo las juguemos."

(Tony García)

Barcelona, nit d'estiu...o com es juga al "Jo, mai mai..."

Oh com m'ha agradat!! Una sorpresa cent per cent de la terra, dolça i tendre, divertida i senzilla, sis petites-grans històries d'amor d'avui, amb protagonistes joves, actors novells, i també algun de més veterà i conegut per tots. Un jugador de futbol gay que ha d'amagar la seva identitat sexual perquè el fitxa el Barça i està patrocinat per Quatar foundation, una parella de català-madrilenya que espera un fill no desitjat, els amics que es barallen per una noia que al final és lesbiana...Un adolescent enamorat que vol fer el seu primer petó, un solter recalcitrant enamorat de la seva millor amiga, casada amb un altre, i una noia que surt amb un Dj d'èxit que coincideix una nit amb el seu primer amor...i veu com n'està, d'equivocada.. Totes les històries van passant intercalades, i sempre et deixen les ganes de sabe què passarà, l'emoció de viure el moment desitjat pel protagonista... El director també és novell, Dani de la Orden, i ha muntat-creat aquesta deliciosa història d'històries, partint de zero, fent el seu somni realitat. Al principi de la cinta en clau de còmic explica tot el procés de creació de la pel·lícula, i com va perdre i recuperar posteriorment a la dona de la seva vida en el procés. La veritat és que tenia la sensació des del principi que no em decebria, tal i com va ser. Un petit plaer, una delícia d'aquelles que només està feta per això, per gaudir-ne durant 90 minuts, i que aconsegueix el seu propòsit i et fa sortir del cinema respirant millor.

Les raons segons Corbacho: 

 “Barcelona, nit d’estiu” narra 6 historias de amor que tienen lugar en la ciudad de Barcelona, la misma noche que un cometa pasará muy cerca de la Tierra. Y estas son 6 razones por las que no tienes que dejar de ver esta película. 1) Porque crees que el amor es el principal motor de todas las acciones de los seres humanos, por no decir que es lo más importante de nuestra vida. 

2) Porque serás testigo del debut de un director (Dani de la Orden) que dará mucho que hablar, por la frescura de su mirada y su innegable talento para rodar películas. 

3) Por el excelente trabajo de todos sus actores y actrices. Algo que no siempre se consigue y que además sorprende, al tratarse de una película coral con más de 20 intérpretes TODOS, sin excepciones, están magníficos. 

4) Porqué tanto si sabes jugar al "Jo mai mai" o no, disfrutarás de la bella Banda Sonora que ha compuesto especialmente para la película, Joan Dausà. Un músico de una sensibilidad exquisita y que ha creado algunas de las mejores canciones de los últimos años. 

5) Porque te reirás, te emocionarás, llorarás, disfrutarás, sufrirás y en definitiva te sentirás vivo. ¿Qué más le puedes pedir a una película? 

Después de ver "Barcelona, nit d'estiu";uno siente un placer muy peculiar. 

 Palabrita del niño José."

Avui m'ha agradat...

"A estas alturas de mi vida, no quiero casi nada. Tan solo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno.
Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería.
No convertirme nunca, nunca, en una persona amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso.

Casi nada o todo."

(Ángeles Caso, escriptora i periodista asturiana)

VIA CATALANA

Tres de cada quatre persones que eren ahir a les Terres de l'Ebre amb les mans agafades, provenien de la Catalunya Central, segons les dades d'Interior i de Tv3. Alguna d'aquelles persones era jo, i així, com nosaltres, tantes i tantes vingudes de Sabadell (10 busos al tram 82) i altres localitats de la vora de Barcelona, que amb l'esforç de moltes hores de cues a la carretera també vam fer que tot fos un èxit. Un dia per a la memòria de tots i sobretot per a la història del nostre país.

El millor resum de les emocions viscudes pels que hi érem, l'he trobat en les paraules del Vicent Partal en la seva editorial d'avui al Vila-Web. Des d'aquí un homenatge sentit a totes les persones que ja no hi són físicament però que ahir tots portàvem al cor. La independència cada cop és més aprop, així ho sentim tots.

"Des del Pertús a Vinaròs, centenars i centenars de milers de catalans ens vam donar la mà ahir perquè sabíem que aquell gest senzill canviava coses, podia canviar potencialment la nostra vida. Fer-la millor. Però també perquè ens reconfortava sentir-nos part d'allò: mirar la filera cap a una banda i cap a una altra i saber que encara hi havia centenars de quilòmetres de mans entrellaçades, solidàries, unides.

Des del Pertús a Vinaròs ahir tots plegats no vam acceptar cap regla d'aquestes que solemnement ens reciten de tant en tant. Vam ignorar una constitució que sembla un demencial catàleg de prohibicions antediluvianes i l'estat que la té per norma. No vam reconèixer l'autoritat de ningú que no fóssem nosaltres mateixos. Ni tan sols respectàrem les que seran les fronteres de la república catalana, simplement perquè no són les de la nació i ho sabem. Sense complicacions, naturalment, Lluís Llach va abraçar Carles Santos i tot va quedar clar.

Des del Pertús a Vinaròs ahir van passar moltes coses. Hi vaig veure gent que havia estat jove mocador negre de la Barcelona dels vuitanta, quan l'independentisme s'obria pas violentament, que ara s'ho miraven tot com entendrits, amb els ulls mig aclucats. I molta gent, molta, que no fa pas tant no haurien baixat al carrer per enfrontar-se a Espanya i dir que ja n'hi havia prou. Vaig veure dues xiquetes molt menudes al Paral·lel que s'havien fet una tendra pancarta a mà que només deia 'Catalunya t'estimem'. I al costat un xicot que portava una samarreta groga proclamant que 'Catalonia is not CiU'. Vaig demanar a un senyor ja molt vell, armat d'un bastó vistós i una estelada, que fes el favor de posar-se en primera fila davant meu, perquè ens honorava a tots amb la seua presència. I vaig replegar immediatament després un pamflet que cridava a la insurrecció contra els bancs i el capital, que el repartien unes mosses tan decidides com irades. Els vaig donar les gràcies per la feina i la ràbia. I vaig entendre que érem diferents i que això ens feia ser u.

Des del Pertús a Vinaròs ahir vam fer política amb majúscules. Armats de raó. De tones de raons. D'una raó acumulada durant decennis que ara es desencadena com un barranc furiós. Al president Pujol l'aplaudiren a l'Ebre i el president Maragall va ser aclamat quan va aparèixer al passeig de Gràcia. No necessàriament per tot allò que havien fet mentre manaven, sinó per allò que la seua presència, ara, acreditava. Titot i la gent de Brams van improvisar un concert al tram 245, allà mateix a la carretera, per entretenir la gent. I Enric Tàrrega, referència llegendària de l'antifranquisme valencià, va pujar fins a Barcelona: 'Això no m'ho puc deixar escapar', deia. Mentre Albert Sànchez Piñol s'emportava un autobús sencer d'amics a fer via a Amposta. I a Arenys de Mar desplegaven sobre la carretera versos d'Espriu retallats durant llargues i llargues nits. Va haver-hi gent de Crevillent que va agafar el cotxe quan plegà de treballar i es va plantar a Vinaròs i hi va haver quatre autobusos de Vic que van anar exactament allà on diuen que s'acaba França i Espanya, tan sols per deixar clar que ni França ni Espanya no són ningú per a dir-nos quina és la nostra terra. Mentre un munt de mallorquins arribats amb vaixell s'aplegaven al port de Barcelona, ben arran de mar, disposats a encomanar aquella il·lusió a les illes que són les nostres.

Des del Pertús a Vinaròs, ahir es va acabar una època. Vam parlar clar i vam ser escoltats amb atenció. Perquè el nostre país ahir impressionava. Perquè ens  ho mereixíem després d'un esforç organitzatiu tan descomunal. Perquè confiàvem que si érem capaços de fer això què no seríem capaços de fer després. Però sobretot perquè vam entendre i vam notar que el poder està en les nostres mans i que si sabem enllaçar-les, a banda i banda sense demanar res, confiant en qui tenim al costat, no hi ha cap altre poder en la terra que se'ns puga oposar amb garanties d'èxit.

Ara ferms com una roca i a guanyar. Des del Pertús a Vinaròs i més enllà."