dilluns, 26 de setembre del 2011

Paul Auster - Creía que mi padre era Dios...

Paul Auster convida als oients d'un programa de ràdio a que expliquessin una història real però que fos increïble. La resposta fou abrumadora: Més de quatre mil relats, dels quals Auster va seleccionar i editar-ne 180, recollits en aquest volum que m'està fent més distretes les tardes de rehabilitació...de la meva espatlla cascada. 

Històries relatades per gent de totes les edats, orígens i trajectòries vitals...històries normals i extraordinàries a la vegada, equívocs surrealistes, desgraciades coincidències, situacions on la mort se sent molt aprop, trobades miraculoses, premonicions que s'acompleixen, pesars, dolors, somnis...en un meravellós llibre.


Una història que m'ha encantat, i m'ha fet riure a soles entre la gent que em rodeja a la sala...i la vull deixar aquí per al record ;-)


 Home contra abric

"La primera i única vegada que ens vam veure fou en un bar de moda en una freda nit de novembre. Jo havia contestat a la nota que ella havia publicat a la secció d’anuncis personals: “…m’agradaria conèixer un home segur de sí mateix, entre 35 i 45 anys, un home al que li agradi passejar pel parc i xerrar en la foscor…, etc” Em va atraure l’estil senzill i musical d’aquell anunci.

Era morena, alta i prima i tenia uns trenta-tres o trenta-quatre anys. Tenia una conversa interessant i em mirava als ulls mentre parlava. Era guapa i intel·ligent i em va agradar d’immediat. No dubtava de que desitjava tornar-la a veure. I el millor de tot: Pressentia que ella no posaria cap pega en tornar a veure’m. Jo només havia de procurar no fotre la pota ni cometre cap relliscada durant la resta d’aquella trobada.

Quan ja ens preparàvem per a marxar, ella fou la primera en posar-se el seu pesat abric d’hivern. Es va col·locar la bufanda i va enfundar els seus llargs i elegants dits en uns guants de conduir. Quan va estar llesta, es va quedar dreta, esperant pacientment a que jo m’abrigués.
Vaig despenjar el meu anorak del respatller del tamboret, i, agafant-lo del coll firmement amb la mà esquerra, vaig posar el braç dret en la màniga dreta.

Amb l’abric a mig posar, vaig estirar el braç esquerre cap al darrera per a posar-lo en la màniga esquerra. Però, per alguna raó, no vaig encertar amb el forat. Vaig tornar-ho a intentar, i vaig tornar a fallar. Vaig decidir posar tot el meu esforç en aquella àrdua tasca.
Estava tan absort en el que feia que no em vaig adonar que el meu cos es començava a enroscar en una estranya torsió. Quant més em retorçava, més es retorçava el meu abric, i així la meva màniga es seguia mantenint a la mateixa distància de la meva mà neguitosa. Vaig notar com la suor m’envaïa el front. Era com si la distància entre les mànigues s’hagués escurçat durant les últimes dues hores. Jo remugava i rebufava mentre lluitava per insertar la mà, o, millor dit, per assolir la màniga.  Com havia de saber que havia caigut en les  urpes de la meva pròpia perdició? Amb tants girs, tenia les cames completament enroscades.
Ningú pot romandre dempeus al mateix temps que es contorsiona i llença cops de puny cap enrera buscant una màniga que es mou a la seva esquena. Vaig començar a perdre l’equilibri. Vaig caure a terra lentament. Allà estirat, enredat en el meu abric i cobert parcialment per ell, vaig gosar aixecar els ulls cap a la meva acompanyant. Cap dels dos va dir res. Ella no havia vist en sa vida a un home barallant-se amb el seu propi abric, i que, aquest, a més a més, acabés derribant-lo després de la lluita."

Mel Singer (Denver, Colorado)


Avui m'ha agradat...

"MAKE ME FEEL BETTER

El sabor dels teus petons. Una bona conversa. Fluir. respirar fons. La calidesa de l'amistat de debò. Equivocar-me i saber rectificar. Tocar-te. Aconseguir gaudir del present. Saber perdonar. Un bany al mar. Sentir-me minúscul en la immensitat. Fer-me gegant en les teves carícies. Dormir al desert. Canalitzar la por. Riure fins a plorar. La llum i la foscor. Viatjar sense dia de tornada. Tornar a casa i... què hi dius, ens aparellem de nou?"

És el lema de la nova temporadade les botigues...

dimecres, 21 de setembre del 2011

Avui m'ha agradat...


"Cometí errores...
Lloré por quién no debía, y reí con falsas amistades.
Perdoné demasiado.
Callé te quieros por miedo y verdades por no hacer daño.
He abrazado a la persona que pensé que nunca me haría mal y me he dado cuenta de que esa persona no se merecía ni el roce.
Descubrí que el paraíso puede encontrarse en el tacto de una piel, y que los besos pueden hacerte volar.
Disfruté de pequeños detalles, y aprendí poco a poco en qué consiste la vida. 

Y el secreto de todo, está en no arrepentirse de nada..."

(Pensamientos y sentimientos)



dissabte, 3 de setembre del 2011

Dia especial i fantàstic :-)))))))))))


Primera impressió, ens acabem de trobar però hem rigut ja tant de temps juntes que no ens fem estranyes



Sense ulleres......uuuupppssss!!! Amb ulleres!!!!!!






Confidències, relax i bones vibracions abans de dinar...

 La pedra de la salut...gràcies Montse!!!!!!!!!!!!! La Cris ja l'ha batejat!!!



No fotosssss!!! Amb aquests pèls!!!!!!!!!!!!!

 Mmmmmmmmmmmm....quin dinar tan especial, i el lloc i la companyia!!! 


Las almejillas!!!!!!!!!!! I el calentorro!!!!!! Sílvia!!!!!!!!!!!

El veí de taula ens tira la foto, sempre escoltava, i mirava!!!!! Una mica més i se'n asseu sobre

Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu que bo el coulant amb gelat de vainilla................. en demanem dos i ens els partim......els mitxelins!!!!!

 Tant de riure necessitarem un orinal!!!!!!!!!! jejejeje

 Complicitat i sensacions molt bones

 Ufffff tantes birres...........i vi...........i gin-tònics!!!!!!!!!




"Hi ha vegades que no saps ni com ni perquè, igual és casualitat, o millor dit sort, que et creues amb persones que en un sol dia, et donen vida, rialles, bones sensacions, bons moments, et fan oblidar de les teves històries, dels teus problemes..............en poques paraules et fan sentir bé.
Avui ha estat un dia d'aquests .......
Gràcies Princeses, per ser com sou.♥ ♥ ♥"  (Paraules de la Sílvia P., i compartides per totes, Montse F, Cristina N., i jo).

divendres, 2 de setembre del 2011

Avui m'ha agradat...

"...Corre, fluye, se curva, se estira y se comprime. Es caótico y turbulento y va en todas direcciones. Posee un pasado, un presente y un futuro. No podemos verlo, ni olerlo, ni tocarlo, pero aun y así, rige nuestras vidas. Todos somos pasajeros del tren del tiempo, con un pasado, un presente y un futuro, y nos guste o no, nos dirigimos hacia nuestro destino a un ritmo imparable de un segundo por segundo."

(T.G.Vicente)