dimecres, 6 de novembre de 2013

Avui m'ha agradat...

"A diferència del que ens expliquen les ficcions, una de les característiques dels morts, quan es fan presents, és que s'asseuen. No caminen, ni gesticulen amb ganyotes ni se'ns tiren a sobre, posseïts. Simplement s'asseuen al nostre costat, en el moment menys previsible, sense cap anunci. Se'ns apareixen perquè olorem el perfum que duien quan eren vius –aquell rastre que també es manté en l'habitació de l'amor hores després del desfici dels cossos–. Se'ns apareixen perquè, de sobte, entonem una cançó que ells havien cantat o perquè admirem la mateixa cúpula que ells havien vist i després ens van ensenyar. He percebut aquesta presència –que és dolorosa i alhora efímera– amb una intensitat extrema, d'aquella que ens aboca a un plor quasi inconfessable i sense consol. En percebre la seva visita (no és una visió fosca i que esporugueixi sinó una solar epifania), s'ajunta la força del desig de realitat, de contundència, de forma explícita, i la convicció trista que només es tracta d'una il·lusió, provocada pel perfum, per la música, per l'experiència compartida que tu renoves sense afany d'invocar. Només hi ets. Allà, assegut. I ells s'asseuen al teu costat, sense dir res. Potser has estat dies, setmanes, mesos, sense ni tan sols pensar-hi, sense recordar cap dels trets que els definien, sense deixar-te anar pel pendent de la nostàlgia. Tens massa coses al cap. I, de fet, no t'asseus mai. Potser hi són, però no els advertim. I ells no tenen l'oportunitat d'agafar la cadira i demostrar que prenen part en el nostre dolor i que comparteixen, allunyats, difusos, emboirats, les nostres minses alegries. Ens veuen atrafegats, poc pendents dels minsos detalls que els atorguen de nou la possibilitat d'una certesa. Un dia, però, es fan presents. En notes l'escalf, una broma que s'instal·la mentre reposes, quan olores, quan escoltes, quan veus. I saps que ets allà, que aquella tarda t'has assegut en aquell banc (i no en cap altre lloc), perquè et puguin visitar. Una dolçor de gust amarg et recorre l'espinada abatuda."
Josep Maria Fonalleras, Els morts s'asseuen.