Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de desembre del 2014

...I més vides viscudes!

Ara que s'acaba el 2014, penso que aquest any m'ha portat més serenitat, saber treure més el suc dels bons moments. I gaudir molt més de la lectura, posant-me a la pell dels personatges, he viscut moments únics. Entre les vides viscudes i patides aquest any, els que més m'han agradat..




















dilluns, 16 de setembre del 2013

Avui m'ha agradat...




"A estas alturas de mi vida, no quiero casi nada. Tan solo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno.
Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería.
No convertirme nunca, nunca, en una persona amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso.

Casi nada o todo."


(Ángeles Caso, escriptora i periodista asturiana)







dimecres, 21 d’agost del 2013

Los objetos nos llaman - Juan José Millàs

La muerta

"Cierto día, un compañero de colegio señaló en la calle a una mujer, diciéndome: - Mírala, está muerta.
A mí me parecía imposible que una difunta se moviera con aquella naturalidad entre la gente. De hecho, sabía que era mentira, pero resulta excitante creérselo, así que le seguí el juego. Mi amigo me aseguró que era capaz de distinguir a una mujer muerta entre mil mujeres vivas.
 -  ¿Pero en qué lo notas?
- En nada en concreto y en todo a la vez. Si te fijas, van envueltas como en una burbuja de paredes invisibles. Cuando seas capaz de percibir esa burbuja, aprenderás a distinguirlas. 
A los pocos días de esta conversación, iba dando patadas a las piedras por mi calle, cuando vi a una mujer dentro de la burbuja. La burbuja la puse yo seguramente, pero la mujer era completamente real. La seguí con disimulo hasta la Avenida de América, y luego por Francisco Silvela, hasta llegar a una ferretería en la que entró para salir al poco del brazo de un sujeto muy alto, con bigote a lo Clark Gable. El hombre estaba vivo, desde luego, y no trataba a la mujer como a un cadáver. Al contrario, se acercaba a su cuerpo cuanto le era posible, desplazando  la pared de la burbuja hacia el otro lado, y le besaba el cuello a través de esa membrana que parecía no detectar. Entraron en un bar que hacía esquina con la calle de Méjico y se comieron un bocadillo de calamares cada uno. Cuando ella alargaba el brazo para tomar de la barra el vaso de cerveza, sacaba la mano de la burbuja sin romperla, del mismo modo que algunos objetos son capaces de penetrar en una pompa de jabón.

Comencé a entrar mi atención en él. Parecía el prototipo de individuo mundano que por entonces yo mismo aspiraba a ser. Una persona con clase, pensaba ingenuamente, debe moverse con la misma naturalidad entre los muertos y los vivos. Aquel hombre actuaba con una soltura increíble y sabía en qué momento tenía que abrocharse o desabrocharse el botón de la chaqueta o pasarse el dedo índice por el extremo del bigote, como para recoger, más que una miga de pan, un pensamiento. Al salir del bar, él la tomó de la cintura y la atrajo hacia sí con tal violencia que la sacó sin darse cuenta de la burbuja. Entonces abandoné la persecución con la idea romántica de que el amor consiste en rescatar al otro de la muerte, y decidí esperar mi oportunidad. 
A los pocos meses llegó al barrio una chica nueva, con burbuja. Era muy joven para estar muerta, pero lo consulté con mi amigo y me dijo que las había de todas las edades. 
- Una prima mía de tres semanas está muerta también. 
- ¿ Y qué dicen sus padres?
- No lo saben. La mayoría de gente no ve la burbuja. 
Me enamoré como un loco, y, cuando logré reunir el dinero suficiente, la invité a un bocadillo de calamares en el bar de Francisco Silvela esquina a Méjico. Luego intenté acercarme para rescatarla de la burbuja, pero no se dejó. Y al día siguiente, cuando pasé cerca de un grupo en el que se encontraba ella, noté que me señalaba con expresión de burla. Estaba presumiendo de haberme sacado un bocadillo de calamares, que para nosotros era una fortuna. Entonces, pese a mi timidez, me acerqué al grupo y, apuntándole al pecho con el dedo, le dije:
- Estás muerta. No vayas a creerte que no lo sé. 
Todas sus amigas se alejaron un poco, como con miedo a contagiarse, y desde entonces arrastró una vida solitaria, que yo tampoco intenté aliviar, aunque me lo pedía con los ojos. Se casó con un muerto de hambre con el que asiste a misa de difuntos todas las semanas. Continúa en el barrio, y, cuando me acerco por allí, a ver a mis padres, se hace la encontradiza para que la libere de la burbuja en la que sigue atrapada. Pero ahora, aunque quisiera, no podría, porque yo mismo he ido encerrándome durante todos estos años dentro de una membrana transparente y flexible de la que sólo podría rescatarme una mujer viva."




diumenge, 11 d’agost del 2013

Avui m'ha agradat...

"Aunque ahora no tuviera fuerzas para desaparecer, en el momento en que se instalara en su existencia la indiferencia total estaría preparada. La muerte perfecta era indiferencia, ausencia de cualquier interés; por eso había tanto muerto vivo. Y ella prefería la muerte sin vida a deambular como tantos sin rumbo y revolcarse en la nada diaria. Moriría cuando la espera se muriera de desesperanza. 

Ahora todavía pensaba que en algún lugar alguien la necesitaba. ¿Era responsabilidad o cobardía? No podría definirlo, la cobardía podía ser tan sibilina que era capaz de adoptar cualquier forma con tal de no ser descubierta..."

Ella que todo lo tuvo - Angela Becerra

Il Ponte Vecchio, Firenze

dijous, 25 de juliol del 2013

Dies de vacances...


..i de bona lectura, de sentir-nos en la pell dels personatges, de sentir, de pensar, de viure....com ells

Que bé que m'han fet sentir aquestes històries...!! Per a recordar-les, sempre









dilluns, 17 de juny del 2013

I més...


 Les meves petites joies no són d'or ni plata, ni brillants ni pedres precioses. Són fetes de somnis, paraules, frases, sentiments


"Em miro el cos nu al mirall de la cambra de bany. El meu flotador de carn s'ha desinflat, les cuixes semblen més primes. Tinc un cos en trànsit entre dos pesos. Un cos bla. Però malgrat tot, el trobo bonic. Commovedor. Anuncia una eclosió. Una fragilitat nova.
Em dic que si fos molt rica, el trobaria lleig. Ho voldria refer tot. Augment de pits. Liposucció. Abdominoplastia. Plàstia braquial. I potser una lleurega blefaroplàstia.
Ser rica és veure tot elque és lleig, ja que tens l'arrogància de pensar que pots canviar les coses. Que només cal pagar.
Però no sóc rica. Només tinc un xec de divuit milions cinc-cents quaranta-set mil tres-cents un euros i vint-i-vuit cèntims, plegat en vuit i amagat al fons d'una sabata. Només tinc la temptació. Una altra vida possible. Una casa nova, un televisor nou. Tot de coses noves. Però res de diferent"

diumenge, 26 de maig del 2013

Més vides viscudes...

He tornat al meu vell i estimat vici de llegir...i he trobat petits tresors


Vaig creure que per al meu viatge a Granada no podia trobar millor lectura. El món tancat i provincià de les espanyes de principi del segle XX, pintat amb les tragèdies rurals més lorquianes, un gust rellegir-lo. 

"Llegeixi's no per contradir o per impugnar, ni per a creure i donar per admès, ni per a trobar tema de conversació, sinó per a sospesar i considerar". 
Amb aquesta advertència es presenta una petita joia de la filosofia amb reflexions sobre l'amor, la salut, les classes socials, la bellesa i l'ambició, les enveges, l'arquitectura, la cultura, les ambicions personals... les innovacions, les riqueses i les sospites, l'educació dels fills, els estudis... i tants temes més!! Llegir-lo és al·lucinar en cada pàgina, doncs sembla escrit per un pensador del segle XXI. Francis Bacon. Escrit al segle XVI. Res ha canviat.



Comprat i llegit a la Huerta de San Vicente, la casa d'estiu i preferida del poeta i mateix lloc on va ser escrit, asseguda prenent el sol al banc de pedra on seia l'escriptor, i sentint l'ombra dels tarongers i oliveres del seu hort. Tot un luxe, una experiència preciosa.



La vida bohèmia dels anys 20 descoberta per una noia del segle XXI que busca ser algú a París... M'ha encantat!!

dijous, 25 d’abril del 2013

El Llaütista i la captaire - Jordi Llavina

Just el dia de Sant Jordi vaig acabar de llegir-lo. Em va durar molts dies, no pas perquè em costés de llegir, ni perquè em fes mandra fer-ho, si no tot el contrari. Me'l guardava, com les coses exquisides es volen assaborir sense cap mena de destorb ni nosa. Em buscava el moment tranquil, el moment silenciós i envoltat de soledat provisional i fugissera. El moment que tant manca avui en aquesta societat en la que vivim, ja ho sabem tots. I me'l guardava com es guarden les coses bones, i que no vols que s'acabin mai. Històries de tots, de cadascun de nosaltres, sensacions que hem viscut, i ens n'adonem compte que no som els únics com crèiem fins ara... El mal que fa un mail desitjat que no arriba, o quan arriba no és com l'esperàvem. Absències, falses esperances, veritables decepcions. I bons moments, que passen com una exhalació i quan ens n'adonem ja han fugit. Però ens en queda el record per sempre, el retall d'imatges i paraules dites i sentides, de fet és tot el que ens queda a la vida, el que hem viscut i el que hem sentit. El que ens fa ser la persona que som avui. He viscut la vida del Marc, la Bel, la Clara, el Joan, l'Emma... com si fos talment un retall de la meva. I de la vostra, la de tots. Vida viscuda a través de les teves paraules. Gràcies Jordi, he sentit que l'havies escrit per a mi. I estic contenta de poder-t'ho haver dit avui en persona, i que t'hagi agradat sentir-ho.



 

dimarts, 9 d’abril del 2013

Carrer Berlín, 109 - Susana Vallejo

En el carrer Berlín, 109 hi viu molta gent. Una puta de luxe, un sicari colombià que té por d'enamorar-se, un divorciat depressiu amb tendències suïcides, una mestressa de casa sense diners i amb fills problemàtics, una parella molt gran, ell té alzheimer. I una dona molt gran que és morta, fa mesos, dins de casa seva i ningú no ho sap. 
Una barreja de vides grises, tendresa, amors sobtats, ganes de viure, desesperança pel futur. Bellesa en la prosa, un plaer llegir cada pàgina. Amb un toc d'intriga i misteri, novel·la negra. Preciosa. Quan algú pot treure una història com aquesta del seu interior, la pot fer factible sobre un paper, un teclat d'ordinador, es igual. Pot trobar les paraules per expressar, transmetre tantes sensacions, i imaginar vides tan intenses, situacions tan comuns a tots nosaltres, personatges tan reals, quan algú pot escriure una història així, algú altre la pot llegir, editar i publicar, i una altra persona, en aquest cas jo, pot anar a una llibreria, agafar el llibre i comprar-lo... Aquest són els secrets de la vida, petits secrets que ens fan sentir moments irrepetibles, vivint vides d'altres persones, sensacions compartides tants cops.. és la màgia de la literatura.



dimarts, 27 de novembre del 2012

Moments d'altres vides...

...que he viscut mentre llegia.

En l'últim any m'han fet companyia mentre anava fent camí.

Tots i cadascun d'aquests llibres són una obra única i diferent de l'altra, i totes les recomanaria a qui li agradi llegir, créixer com a persona emocionant-se i sentint coses amb la literatura... viure altres vides a través de la seva.





diumenge, 27 de maig del 2012

Amor a lo diminuto - Macaco

Gran sorpresa i alegria al trobar entre prestatgeries fosques, grises, la llum d'aquest llibre. Alguna cosa me'l va fer agafar i no desprendre'm d'ell. Un diumenge a la tarda plujós, mandrós, vaig aprofitar per agafar-lo entre mans i degustar-lo com es mereixia, entre hores, pensant en les reflexions amb calma, assaborint-les. I pensant també en quan han estat escrites, entre hores  perdudes en aeroports i esperes, entre viatges en tren, vaixell i avió, reflexions de butaca, de mandra, de neguit per arribar. De vida plena, d'enyorament, i de vida viscuda.


Les fotos que l'acoloreixen són la companyia perfecte, fotografies de racons que ens han vist passar.


I el llibre, amb una portada que sembla de fusta i fet tot amb paper reciclat respectant la natura, què més es pot demanar a un grapat de pàgines?


Una petita joia per guardar, com un tresor <3  


"El gran canvi es produeix
a l'intentar canviar una cosa."

"Rememorar no és saldar comptes pendents amb el passat 
sino llimar les espines invisibles 
que entorpeixen els nostres passos presents."

"Cada nou moment està penjat d'un fil
fràgil i tènue que es balanceja sense cap tipus de perspectiva.
La resta és pura especulació.
Saber viure sobre aquesta fragilitat
i deixar les nostres pors
és caminar sobre la felicitat.
Difícil tasca, no?"





dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi

...Dia dels llibres, dels enamorats i de les roses...


Diuen que el que llegeix té una vida més llarga, i més plena: Té la seva i la dels llibres on es submergeix amb la lectura, totes les que la seva ment vulgui imaginar...



dimarts, 27 de març del 2012

Pollastre amb prunes - Marjane Satrapi

Avui he rellegit Pollastre amb prunes, de Marjane Satrapi, que tots coneixereu per Persépolis.

Teheran, 1958. Nasser Ali Khan, és un músic iranià que decideix morir, segons ell perque la seva dona, amb la que té una relació totalment morta i acabada, li ha trencat el tar (llaüt iranià), en una baralla conjugal. Aquest instrument era la seva vida, ara no en troba cap que soni com el seu. O potser és la seva vida, que ja no és igual...? Els veritables motius de la desgràcia del Nasser s'aniran desvetllant a mida que anem passant pàgines, i això serà aviat, perque a mesura que llegeixes és impossible deixar-lo... 

Una exquisidesa d'obra: Pur caviar iraní.


Quan Nasser té una etapa creativa de ben jovenet però està destrosssat per una història d'amor molt trista, el seu mestre dervitx intenta convènce'l de que..."Pensa que vius una història d'amor, i aquestes, gairebé sempre acaben tràgicament, o fan patir molt. Has vist mai algú escriure un poema sobre la dona amb qui s'ha casat que l'emprenya tot el dia? Potser et penses que si Romeu i Julieta haguéssin tingut fills se n'hauria escrit un llibre ??" 

"Cinc homes s'estan en un fosc estable dins del qual hi ha un elefant. Cap d'ells ha vist mai un animal d'aquella mena, i decideixen tocar-ne cadascun una part per delimitar-ne la forma.. És un barrot gruixudíssim!!! No, no, jo n'estic segur de que té quatre columnes!! S'assembla a un ventall molt gros!! De cop i volta, algú encengué una espelma i tots els homes van veure l'elefant sencer...Segons la part que havíen tocat, cadascú tenia una idea pròpia de l'animal. La vida és semblant: li donem un sentit depenent del nostre punt de vista. Només la saviesa pot, com la llum de l'espelma, obrir-nos a la visió global de l'existència. I la clau de la saviesa és el dubte. Si dubtessis una mica, segur que no series tan pretenciós..."
(Rumi, poeta iranià que exaltava l'amor místic i que fundà l'orde sufí dels mulavi, altrament coneguts per dervitxos giròvags)

dilluns, 26 de setembre del 2011

Paul Auster - Creía que mi padre era Dios...

Paul Auster convida als oients d'un programa de ràdio a que expliquessin una història real però que fos increïble. La resposta fou abrumadora: Més de quatre mil relats, dels quals Auster va seleccionar i editar-ne 180, recollits en aquest volum que m'està fent més distretes les tardes de rehabilitació...de la meva espatlla cascada. 

Històries relatades per gent de totes les edats, orígens i trajectòries vitals...històries normals i extraordinàries a la vegada, equívocs surrealistes, desgraciades coincidències, situacions on la mort se sent molt aprop, trobades miraculoses, premonicions que s'acompleixen, pesars, dolors, somnis...en un meravellós llibre.


Una història que m'ha encantat, i m'ha fet riure a soles entre la gent que em rodeja a la sala...i la vull deixar aquí per al record ;-)


 Home contra abric

"La primera i única vegada que ens vam veure fou en un bar de moda en una freda nit de novembre. Jo havia contestat a la nota que ella havia publicat a la secció d’anuncis personals: “…m’agradaria conèixer un home segur de sí mateix, entre 35 i 45 anys, un home al que li agradi passejar pel parc i xerrar en la foscor…, etc” Em va atraure l’estil senzill i musical d’aquell anunci.

Era morena, alta i prima i tenia uns trenta-tres o trenta-quatre anys. Tenia una conversa interessant i em mirava als ulls mentre parlava. Era guapa i intel·ligent i em va agradar d’immediat. No dubtava de que desitjava tornar-la a veure. I el millor de tot: Pressentia que ella no posaria cap pega en tornar a veure’m. Jo només havia de procurar no fotre la pota ni cometre cap relliscada durant la resta d’aquella trobada.

Quan ja ens preparàvem per a marxar, ella fou la primera en posar-se el seu pesat abric d’hivern. Es va col·locar la bufanda i va enfundar els seus llargs i elegants dits en uns guants de conduir. Quan va estar llesta, es va quedar dreta, esperant pacientment a que jo m’abrigués.
Vaig despenjar el meu anorak del respatller del tamboret, i, agafant-lo del coll firmement amb la mà esquerra, vaig posar el braç dret en la màniga dreta.

Amb l’abric a mig posar, vaig estirar el braç esquerre cap al darrera per a posar-lo en la màniga esquerra. Però, per alguna raó, no vaig encertar amb el forat. Vaig tornar-ho a intentar, i vaig tornar a fallar. Vaig decidir posar tot el meu esforç en aquella àrdua tasca.
Estava tan absort en el que feia que no em vaig adonar que el meu cos es començava a enroscar en una estranya torsió. Quant més em retorçava, més es retorçava el meu abric, i així la meva màniga es seguia mantenint a la mateixa distància de la meva mà neguitosa. Vaig notar com la suor m’envaïa el front. Era com si la distància entre les mànigues s’hagués escurçat durant les últimes dues hores. Jo remugava i rebufava mentre lluitava per insertar la mà, o, millor dit, per assolir la màniga.  Com havia de saber que havia caigut en les  urpes de la meva pròpia perdició? Amb tants girs, tenia les cames completament enroscades.
Ningú pot romandre dempeus al mateix temps que es contorsiona i llença cops de puny cap enrera buscant una màniga que es mou a la seva esquena. Vaig començar a perdre l’equilibri. Vaig caure a terra lentament. Allà estirat, enredat en el meu abric i cobert parcialment per ell, vaig gosar aixecar els ulls cap a la meva acompanyant. Cap dels dos va dir res. Ella no havia vist en sa vida a un home barallant-se amb el seu propi abric, i que, aquest, a més a més, acabés derribant-lo després de la lluita."

Mel Singer (Denver, Colorado)


dilluns, 11 de juliol del 2011

Avui m'ha agradat...

Hi havia una vegada una parella amb un fill de 12 anys i un ruc. Van decidir viatjar, anar a treballar i conèixer món. Així doncs, van marxar tots tres i el ruc.

Al passar pel primer poble, la gent comentava: "Mireu aquest nen mal educat! Ell dalt del ruc, i els pobres pares, caminant i estirant les regnes, quina barra!!!"

Llavors, la dona li va dir a l'home: "No permetem que la gent parli malament del nostre fill" L'home va fer baixar el nen i va pujar-hi ell. 

A l'arribar al segon poble, la gent murmurava: "Mireu quin poca-vergonya aquest paio, deixa que la dona i la pobra criatura estirin al ruc, mentre ell va ben còmode a dalt".

Llavors, van prendre la decisió de pujar-la a ella mentre pare i fill estiraven les regnes.

Al passar pel tercer poble, la gent comentava: "Pobre home!! Després de treballar tot el dia, ha de portar la dona sobre el ruc...i a aquest pobre fill? Què li espera, amb aquesta mare?".

Es van posar d'acord i van decidir pujar sobre el ruc tots tres per a poder continuar el seu peregrinatge. 

A l'arribar al següent poble, van sentir que deien: " Són uns bèsties, més bèsties que el ruc que els porta, pobre animal, li partiran la columna!!!".

Per últim, van decidir baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però al passar pel poble següent, no podien creure el que deien les veus somrients: "Mireu, aquests tres idiotes!! Caminen, quan el ruc podria portar-los!!".

CONCLUSIÓ:

Sempre et criticaran i parlaran malament de tu i serà difícil que trobis algú a qui li agradi tot el que fas i hi estigui conforme. 

Per tant, viu com creguis!! Fes el que et sembli correcte a tu, i sobretot el que et dicti la teva consciència, i el teu cor.

(Maria Castaño)

Pàrking de rucs al mercat de Risani, Sàhara, Marroc.

dilluns, 13 de juny del 2011




Una pasión vintage’ és una novela màgica.
Phoebe Swifft és una dona que compleix el seu somni d’obrir una botiga de roba vintage en un barri de Londres, només llegir aquesta part de l’argument de la novel·la va ser raó per a saber que l’havia de llegir… 


Feia dies que no m’enganxava a una novel·la com aquesta, m’ha fascinat, per la seva sensibilitat, i viscuda des d’una persona amb la qual comparteixo gustos i punts de vista sobre moltes coses trascendents. Phoebe vol trencar amb la seva vida després d’haver patit molt per circumstàncies que anem descobrint a mesura que avancem, petites tragèdies vitals, com cadascú té les seves, que ens fan patir, o viure intensament, en definitiva, ser persones. És llavors quan decideix obrir la botiga de roba vintage.
I com pot canviar la nostra vida en un moment, segons el camí que triem, i sobretot si volem que canviï... Barreja de sensibilitat i vides intenses, amb pinzellades del poder que pot desprendre la ropa que vestim. "Quan comprem una peça vintage comprem alguna cosa més que fil i roba, d’alguna manera ens apropiem de vides anteriors que van estimar, riure, patir, plorar, amb la mateixa roba que ara portem posada..."
Amistats que sobreviuen al temps i a la mort, ganes de superar-se i d’estimar, glamour en les peces de la botiga, on cada clienta s’emporta una història i una il·lusió per viure..........
Una faula moderna, un conte de fades que, entre vestits esplèndits, càlids gestos d'amor i tragèdies impossibles d'oblidar, i sense poder tornar a l'ahir per a arreglar les coses, fa que, recordant aquest ahir, el present tingui un nou valor... Història màgica i sorprenent... Totalment recomanable!!!!!!!!!!!!

dissabte, 25 de desembre del 2010

Lhome de l'abric gris de llana...

L’home de l’abric gris de llana,
que ara mateix li amaga l’ànima,
passeja amb les mans a les butxaques,
reflectint llums de Nadal a les ulleres
com guspires d’un pensament d’estrelles.

La mirada altiva però de llàgrimes,
els records li brollen per les galtes,
la nostàlgia avui és la seva casa,
i tan sols rumors a ell l’acompanyen
absent de tothom que riu i balla.

De sobte mira el tint vermell de l’horitzó,
pensant que potser ella hi té mirada,
cercant trobar-la allà com una màgia
que només ell serà capaç d’imaginar-la.
Pensant que ara voldria acariciar-la.




 (Poema del Xavier Folch Saderra, tinc toooot el seu permís per a posar-lo al meu bloc, gràcies Xavier, m'ha encantat!!)

dijous, 23 de desembre del 2010

CAÇADORA DE CUIR

"...Mi reticencia es la propia de cualquier hijo de vecino, a pesar de que papá aseveraba que la Guardia Civil defendió la legalidad vigente en Catalunya durante el alzamiento. Lo que vino tras la victoria de Franco fue otra historia, y la Guardia Civil se hizo a sangre y fuego una leyenda macabra, muy alejada de los principios republicanos. 
Pero algo me dice que entre tanto uniforme, insignias y complementos encontraré lo que estoy buscando.
Me armo de valor, entro en el distribuidor oficial de uniformes y vestuario de la Guardia Civil, me presento como "hijo del cuerpo", pregunto por las cazadoras de motorista que utiliza la Benemérita, alegando que mi padre tiene una que se cae de vieja y que, tras los servicios prestados a la patria y una vez retirado, quiero darle una sorpresa.
El amable señor que me atiende me enseña el típico gabán de cuero que se había convertido en un clásico de las carreteras españolas hacía décadas. Yo insisto en el modelo corto, haciéndole entender que era la misma cazadora que llevaba Marlon Brando en Salvaje
Mira por dónde, me entiende al instante. Desaparece en el almacén...se lo toma en serio: la búsqueda dura lo suyo.
Con cuidado, deposita sobre el mostrador el preciado trofeo, una cazadora en perfecto estado que, según él, lleva más de veinte años en el almacén.
Le sugiero de inmediato realizar la prueba de la chupa, aquella que según cuenta la leyenda dice que si realmente es auténtica y el cuero es de ley debe quedarse de pie una vez depositada en el suelo. 
Y así es. Superada la prueba y tras comprobar que el paso del tiempo y la humedad no han podrido a discreción las costuras, me hago con ella. 
Durante varios días permanezco observándola. Ella no es como las demás. Las otras que la precedieron nunca terminaron de estar a la altura.
Frente a mí, de pie, sin arrugarse, altiva, sensual y provocativa, animándome a cruzar la línea. Algo me dice que los tiempos de teddy boy tocan a su fin. 
Me doy una vuelta por una de las tiendas de ropa de cuero para turistas que acompañan a las Ramblas hasta los bajos fondos y encargo una buena puesta a punto a base de ungüentos mágicos. 
En un guarnicionero de la calle Hospital compro todo tipo de tachuelas de metal para adornar cuellos y cremalleras, mando coser un bordado con la imagen del pájaro loco en la espalda. Me miro al espejo: por primera vez me veo como realmente quiero ser.
Me subo el cuello de la chupa y salgo a la calle.
El calor húmedo que desprende Barcelona me pega el cuero negro al cuerpo. Una vez en casa mantengo al cazadora abrochada. Mamá me mira con resignación cuando le digo que tiene que hacerse a mí y yo tengo que aprendre a moverme con ella, es mi segunda piel. 
Sudo, pero no me importa, es un ritual iniciático; en casa piensan que me he vuelto loco.
La noticia de mi descubrimiento corre como la pólvora, a los pocos días se agotan las existencias.
La película El último vals, de Martin Scorsese, se estrena con gran algarabía. Luzco mi flamante chupa ante la mirada de los freaks que no entienden qué pinto yo en la cola. No alcanzo a escucharles. Sin dejar pasar un segundo me levanto las Ray-Ban, me acerco al primero de ellos y suelto a bocajarro:
- Miras algo, capullo?
Es lo que tiene el cuero negro."

(Loquillo, Barcelona ciudad, una crónica urbana de rock en tiempos revueltos)




diumenge, 19 de setembre del 2010

Kafka a la platja - Haruki Murakami

Més que una novel·la, Kafka a la platja és una petita joia, un caleidoscopi de sensacions i situacions que Haruki Murakami ens ha ofert a través de la millor prosa que he tingut el plaer de llegir en els darrers mesos. És difícil valorar una obra en la qual el conjunt és molt més que les parts i on la fantasia es sobreposa a la realitat, realment, no és una novel·la qualsevol. 


És un viatge a la nostàlgia i al passat; és també un camí a l’esperança i al futur. Murakami ens planteja una reflexió molt meditada sobre l’amor i l’amistat però també sobre la tristesa i la solitud que envolta a molta gent del nostre entorn.
La novel.la està plantejada sota el punt de vista de dos personatges diametralment oposats: Un jove de quinze anys, Kafka Tamura, que s’escapa de casa per cercar-se a sí mateix i per entendre la terrible profecia que li va llençar el seu pare anys enrera i un avi entranyable, el senyor Nakata, que parla amb els gats i que és una mica totxo degut a un accident de joventut. Els dos personatges són l’alma mater de la novel.la. Les seves vides es mouen a través del motor de llur intuïció, que actua en paral·lel amb estranys designis dirigits pel destí, com si una força sobrenatural els guiés i aconsellés en tot moment. A part, se’ls uniran d’altres personatges remarcables, especialment la senyora Saeki, l’Oshima i el camioner Hoshino. Tots plegats formen un grup de personatges únics, gens estereotipats, allunyats tots ells de qualsevol motlle pre-establert. Així, vides i destins es van entrelligant en un curs inexorable que no atén a raons ni voluntats. Però a vegades fins i tot els oracles s'equivoquen...
 
Llegir la magnífica prosa del japonés no pot ser altra cosa que molt gratificant. Per tant no hi ha cap dubte que val molt la pena llegir el libre, absolutament recomanat.  

ARPEGIS - haikús, Joana Raspall

"L'Eixam d'Amics de la Joana Raspall és una associació sense ànim de lucre nascuda per a difondre l'obra de la poetessa i escriptora catalana  Joana Raspall. Deixeble d'en Carles Riba, malauradament la seva obra és poc coneguda a les nostres terres malgrat la seva importància per a la nostra cultura i la nostra literatura..."


Així és com comença la carta que vaig rebre amb molta il·lusió junt amb un exemplar d'un llibre de la Joana, "ARPEGIS-haikús". Aquesta escriptora santfeliuenca, que he descobert gràcies a la generositat del Francesc Viñals, gran amic i gran defensor de la cultura del nostre país, és una escriptora i bibliotecària catalana que va néixer el 1913 a Barcelona. Es llicencià en biblioteconomia i durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, Precisament exercint la seva professió a Vilafranca del Penedès, (quina casualitat, coses de la vida...) a l'any 1938, contribueix a salvar un important fons de llibres catalans que haurien quedat desprotegits a l'entrada de les tropes franquistes en una biblioteca ja de portes esbotzades per les necessitats dels que es retiraven.


El haiku (俳句), derivat del haikai, consisteix en un poema breu de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. És una de les formes de poesia tradicional japonesa més exteses. Normalment, la seva temàtica està relacionada amb la natura. En concret en aquesta obra, l'autora classifica els poemes en sis apartats diferents, tos ells apassionants: L'Entorn, Interrogacions, Vida i Records, Declinant, Constatacions i Identitat i Lluita.

Com es poden dir tantes coses (i fer sentir...) en tan poques paraules?


He seleccionat dos haikus de cada apartat, m'ha estat difícil triar, per a mi tots són exquisits, tots m'han fet aturar i pensar...

De l'Entorn:

La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.


L'ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.

D'Interrogacions:

Estic desperta?
Potser abans vivia
el somni d'ara?


Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense traïr-me?

De Vida.Records:

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria.


Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.

De Declinant:

La caminada
s'acaba on les rutes
es tornen boira.

Ningú sap dir-me
on va a parar la força
que m'abandona.

De Constatacions:

Ben poca cosa
basta a l'amor: sols creure's
una mirada.

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

D'Identitat.Lluita:

Sota les dures
cuirasses, els cors d'home
també flaquegen.


Portes tancades,
els mals deixaran fora,
i a dins, les xacres.

"[...] Joana Raspall, a noranta-tres anys, se'ns presenta com un bloc compacte on és difícil separar l'escriptora de la persona; aquest recull d'haikus que ha publicat Abadia en són la prova ja que al costat d'una forma poètica rigorosa i literàriament impecable, hi trobem els pensaments i els sentiments, la lucidesa i la saviesa d'una dona que ha tingut una enorme capacitat per fer del cor i del pensament, paraula, i que pot esdevenir un bon model d'admiració i d'identificació per a un bon grapat de lectors."

(J. M. Aloy. Arpegis. Haikús, a Escola Catalana, núm. 432, juliol-agost-setembre 2006)