dijous, 19 de desembre del 2013

àlbum de fotos - La France



 La "charme" francesa, i nadalenca, tota en un carrer

 Un cafè gourmand és un cafè acompanyar de crema catalana, gelat de torró, pastes de tè, i el que la imaginació et sugereixi, mentre sigui dolç!!

 Cotlliure
 
 Narbonne


Carcassonne




 El paisatge a l'arribar a Gramazie

 Le Château de Gramazie, un dels llocs més agradables i fabulosos on he estat mai




 Una rosa glaçada al jardí del Château, estem a -2º

 Tot és ben glaçat, però el cel és ben blau, a Limoux




Les escapadetes de la rutina per a descobrir nous racons, màgics, compartir una crêpe de mantega, una fira d'artesans francesos a Narbonne, uns paisatges espectaculars o els misteris d'un poble, Rennes-le-châteaux... Coses que valen la pena!!!!! 
I l'àlbum, com sempre, per fer-ne memòria.

dijous, 14 de novembre del 2013

El Cim-Aniversari Cris

Grans records i gran nit per a recordar en molt i molt de temps!!!!

S'ha acabat la crisi i ho anem a celebrar amb l'aniversari de la Cris... Bon Xampany francès i tour en Limusina per Sitges... Per acabar, bon sopar en bona companyia al nostre local social i festa fins la matinada amb bones copes i bona música... alguien da más????
















Lore

La peli del mes!! Alemanya, 1.945.- Lore, una adolescent alemanya, porta anys sentint que guanyaran la guerra, però l'esperada victòria no arriba. Els moviments estranys de la casa, les contínues anades i vingudes de desconeguts, l'agitació general, l'angoixa de la seva mare, tot fa que no acabi d'entendre el que succeeix. Per això, quan el seu pare per fi arriba a casa un dia, Lore té l'esperança de que la guerra hagi acabat. Res més lluny de la realitat. La mare li ordena fer les maletes, han de fugir. La guerra ha acabat però la victòria no és pas dels del seu bàndol. Es concentren en destruir centenars d'expedients fent-los cremar mentre les seves cendres comencen a tacar les medalles de l'uniforme nazi del seu pare. Ella i els seus quatre germans hauran de fugir i travessar tot el país per arribar a casa de la seva àvia. La misèria, la por, la gana i el descobriment de que tot no era com li explicaven, farà créixer de cop a la jove Lore que ha de perdre les trenes, la innocència, la despreocupació i els vestits de botiga cara pel camí, mentre troba la veritat i la dura realitat. La protagonista, Saskia Rosendahl, inquietant, perduda, orgullosa, despectiva, sensible… tot un elenc de sentiments i emocions que encarna amb tanta intensitat que, per moments, dóna calfreds. Aquesta pel·lícula va ser  un regal de la gal·la de cloenda del Most Festival,una d'aquelles sorpreses que de tant en tant, dóna l'univers cinematogràfic. Ha guanyat ja importants premis en diversos festivals internacionals, i s'estrenarà en els cinemes del país el 13 de desembre. De ben segur que anirà directe a la llista de millors pel·lícules de l'any. Preciosa, trista i dura, però imprescindible.


dimecres, 6 de novembre del 2013

Avui m'ha agradat...

"A diferència del que ens expliquen les ficcions, una de les característiques dels morts, quan es fan presents, és que s'asseuen. No caminen, ni gesticulen amb ganyotes ni se'ns tiren a sobre, posseïts. Simplement s'asseuen al nostre costat, en el moment menys previsible, sense cap anunci. Se'ns apareixen perquè olorem el perfum que duien quan eren vius –aquell rastre que també es manté en l'habitació de l'amor hores després del desfici dels cossos–. Se'ns apareixen perquè, de sobte, entonem una cançó que ells havien cantat o perquè admirem la mateixa cúpula que ells havien vist i després ens van ensenyar. He percebut aquesta presència –que és dolorosa i alhora efímera– amb una intensitat extrema, d'aquella que ens aboca a un plor quasi inconfessable i sense consol. En percebre la seva visita (no és una visió fosca i que esporugueixi sinó una solar epifania), s'ajunta la força del desig de realitat, de contundència, de forma explícita, i la convicció trista que només es tracta d'una il·lusió, provocada pel perfum, per la música, per l'experiència compartida que tu renoves sense afany d'invocar. Només hi ets. Allà, assegut. I ells s'asseuen al teu costat, sense dir res. Potser has estat dies, setmanes, mesos, sense ni tan sols pensar-hi, sense recordar cap dels trets que els definien, sense deixar-te anar pel pendent de la nostàlgia. Tens massa coses al cap. I, de fet, no t'asseus mai. Potser hi són, però no els advertim. I ells no tenen l'oportunitat d'agafar la cadira i demostrar que prenen part en el nostre dolor i que comparteixen, allunyats, difusos, emboirats, les nostres minses alegries. Ens veuen atrafegats, poc pendents dels minsos detalls que els atorguen de nou la possibilitat d'una certesa. Un dia, però, es fan presents. En notes l'escalf, una broma que s'instal·la mentre reposes, quan olores, quan escoltes, quan veus. I saps que ets allà, que aquella tarda t'has assegut en aquell banc (i no en cap altre lloc), perquè et puguin visitar. Una dolçor de gust amarg et recorre l'espinada abatuda."
Josep Maria Fonalleras, Els morts s'asseuen.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

La bicicleta verda

Nits de cine club.- Petites joies. He gaudit amb el primer llargmetratge oficial de l'Aràbia Saudí. Resulta molt sorprenent, que a més de ser dirigit per la primera dona que ha gosat fer-ho, sigui tan crític amb la realitat del país. A través dels ulls d'una nena que ens roba el cor des del primer minut, se'ns mostra el dia a dia saudí des del punt de vista d'una dona moderna, la mare de Wadjda, i ella mateixa. Gairebé un món d'extraterrestres als nostres ulls occidentals. Les dones s'hi assemblen a les occidentals, però només dins de casa. Fora, segueixen essent ombres ocultes als ulls dels homes, amb la religió present per tot arreu, en cada moment, en cada acte. Però la pel·lícula s'endinsa en el món femení i ens demostra que les persones són iguals en tots els llocs del món, a pesar de les regles morals que hagin de suportar, i ho fan sense efectismes, amb una mirada natural. És la petita i senzilla història d'una nena molt intel·ligent i tossuda, i sobretot que se sent lliure, que vol una bicicleta (una cosa prohibida a les dones en aquella societat), i farà tot el possible per aconseguir-la. Al seu voltant es van veient les realitats repressores de l'escola (no tan diferents de les nostres...), el desig de llibertat de les dones, la insensibilitat dels homes... La petita protagonista broda un paper fantàstic i la cinta resulta preciosa sobretot per la lírica que l'envolta, i per donar a conèixer un altre món.  A tot això afegim-li la música dolça de la llengua àrab, veient la V.O. subtitulada, i l'absència de dramatismes, presentant la realitat de forma alegre i sobretot, deixant anar que hi ha certa esperança de que les coses poden canviar...

Una casa en Córcega

Nits de Cine-club.- Una preciosa cinta belga-francesa dirigida per Pierre Duculot. Christine, una noia de trenta anys, treballa com a cambrera i té una vida avorrida amb la seva parella. Quan l'àvia de Christine mor li deixa la seva casa de Còrsega. Ningú sembla saber com o quan la dona va comprar la casa. La família i la parella de Christine tracten de convèncer-la perque la vengui, però ella s'hi nega. Farta de la seva vida un dia seguint els seus impulsos se'n va a veurè què troba, com és la casa, quins secrets hi han amagats.Vol entendre perquè la seva àvia volia que ella tingués aquella casa. L'herència li dóna l'oportunitat de reflexionar sobre la monotonia i la buidor de la seva vida, i decideix abandonar-ho tot per descobrir la casa i el que això comporta. El viatge canviarà la seva vida i la de les persones que són al seu voltant.

Senzillíssima pel·lícula, i justament per això molt més bella... M'ha encantat!!


dilluns, 30 de setembre del 2013

Avui m'ha agradat...

"Hay quienes tienen la suerte de nacer en una familia acomodada, de nacer altos, guapos, sanos y listos. Sí, es una suerte. Y además, aunque su soberbia y estupidez les convenzan de lo contrario, no fue mérito suyo, no fue el resultado de su trabajo, de su esfuerzo, de su sacrificio. Llegaron allí como podían haber llegado a una chabola rodeados de ratas, o haber nacido tullidos y con la inteligencia justa para no babear. Sería también suerte. Mala, pero suerte. Y tampoco sería de mérito suyo ni resultado de su indolencia. Son las cartas que a uno le tocan en la vida. Y no puede elegirlas. Lo que sí puede elegir es cómo jugarlas. Y mostrarse todos los días de su vida agradecido a quien fuera que se las repartió si fue una buena mano. Y no vivir en un eterno lamento si la mano no fue tan buena. Y en ambos casos, exprimir al máximo la partida. Porque las cartas serán las que sean, nos vienen dadas, pero el resultado suele depender de cómo las juguemos."



(Tony García)


diumenge, 22 de setembre del 2013

Barcelona, nit d'estiu...o com es juga al "Jo, mai mai..."

Oh com m'ha agradat!! Una sorpresa cent per cent de la terra, dolça i tendre, divertida i senzilla, sis petites-grans històries d'amor d'avui, amb protagonistes joves, actors novells, i també algun de més veterà i conegut per tots. Un jugador de futbol gay que ha d'amagar la seva identitat sexual perquè el fitxa el Barça i està patrocinat per Quatar foundation, una parella de català-madrilenya que espera un fill no desitjat, els amics que es barallen per una noia que al final és lesbiana...Un adolescent enamorat que vol fer el seu primer petó, un solter recalcitrant enamorat de la seva millor amiga, casada amb un altre, i una noia que surt amb un Dj d'èxit que coincideix una nit amb el seu primer amor...i veu com n'està, d'equivocada.. Totes les històries van passant intercalades, i sempre et deixen les ganes de sabe què passarà, l'emoció de viure el moment desitjat pel protagonista... El director també és novell, Dani de la Orden, i ha muntat-creat aquesta deliciosa història d'històries, partint de zero, fent el seu somni realitat. Al principi de la cinta en clau de còmic explica tot el procés de creació de la pel·lícula, i com va perdre i recuperar posteriorment a la dona de la seva vida en el procés. La veritat és que tenia la sensació des del principi que no em decebria, tal i com va ser. Un petit plaer, una delícia d'aquelles que només està feta per això, per gaudir-ne durant 90 minuts, i que aconsegueix el seu propòsit i et fa sortir del cinema respirant millor.

Les raons segons Corbacho: 

 “Barcelona, nit d’estiu” narra 6 historias de amor que tienen lugar en la ciudad de Barcelona, la misma noche que un cometa pasará muy cerca de la Tierra. Y estas son 6 razones por las que no tienes que dejar de ver esta película. 1) Porque crees que el amor es el principal motor de todas las acciones de los seres humanos, por no decir que es lo más importante de nuestra vida. 
2) Porque serás testigo del debut de un director (Dani de la Orden) que dará mucho que hablar, por la frescura de su mirada y su innegable talento para rodar películas. 
3) Por el excelente trabajo de todos sus actores y actrices. Algo que no siempre se consigue y que además sorprende, al tratarse de una película coral con más de 20 intérpretes TODOS, sin excepciones, están magníficos. 
4) Porqué tanto si sabes jugar al "Jo mai mai" o no, disfrutarás de la bella Banda Sonora que ha compuesto especialmente para la película, Joan Dausà. Un músico de una sensibilidad exquisita y que ha creado algunas de las mejores canciones de los últimos años. 
5) Porque te reirás, te emocionarás, llorarás, disfrutarás, sufrirás y en definitiva te sentirás vivo. ¿Qué más le puedes pedir a una película? 
Después de ver "Barcelona, nit d'estiu";uno siente un placer muy peculiar. 
 Palabrita del niño José."


dilluns, 16 de setembre del 2013

Avui m'ha agradat...




"A estas alturas de mi vida, no quiero casi nada. Tan solo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno.
Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería.
No convertirme nunca, nunca, en una persona amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso.

Casi nada o todo."


(Ángeles Caso, escriptora i periodista asturiana)







dijous, 12 de setembre del 2013

VIA CATALANA

Tres de cada quatre persones que eren ahir a les Terres de l'Ebre amb les mans agafades, provenien de la Catalunya Central, segons les dades d'Interior i de Tv3. Alguna d'aquelles persones era jo, i així, com nosaltres, tantes i tantes vingudes de Sabadell (10 busos al tram 82) i altres localitats de la vora de Barcelona, que amb l'esforç de moltes hores de cues a la carretera també vam fer que tot fos un èxit. Un dia per a la memòria de tots i sobretot per a la història del nostre país.
El millor resum de les emocions viscudes pels que hi érem, l'he trobat en les paraules del Vicent Partal en la seva editorial d'avui al Vila-Web. Des d'aquí un homenatge sentit a totes les persones que ja no hi són físicament però que ahir tots portàvem al cor. La independència cada cop és més aprop, així ho sentim tots.
"Des del Pertús a Vinaròs, centenars i centenars de milers de catalans ens vam donar la mà ahir perquè sabíem que aquell gest senzill canviava coses, podia canviar potencialment la nostra vida. Fer-la millor. Però també perquè ens reconfortava sentir-nos part d'allò: mirar la filera cap a una banda i cap a una altra i saber que encara hi havia centenars de quilòmetres de mans entrellaçades, solidàries, unides.
Des del Pertús a Vinaròs ahir tots plegats no vam acceptar cap regla d'aquestes que solemnement ens reciten de tant en tant. Vam ignorar una constitució que sembla un demencial catàleg de prohibicions antediluvianes i l'estat que la té per norma. No vam reconèixer l'autoritat de ningú que no fóssem nosaltres mateixos. Ni tan sols respectàrem les que seran les fronteres de la república catalana, simplement perquè no són les de la nació i ho sabem. Sense complicacions, naturalment, Lluís Llach va abraçar Carles Santos i tot va quedar clar.

Des del Pertús a Vinaròs ahir van passar moltes coses. Hi vaig veure gent que havia estat jove mocador negre de la Barcelona dels vuitanta, quan l'independentisme s'obria pas violentament, que ara s'ho miraven tot com entendrits, amb els ulls mig aclucats. I molta gent, molta, que no fa pas tant no haurien baixat al carrer per enfrontar-se a Espanya i dir que ja n'hi havia prou. Vaig veure dues xiquetes molt menudes al Paral·lel que s'havien fet una tendra pancarta a mà que només deia 'Catalunya t'estimem'. I al costat un xicot que portava una samarreta groga proclamant que 'Catalonia is not CiU'. Vaig demanar a un senyor ja molt vell, armat d'un bastó vistós i una estelada, que fes el favor de posar-se en primera fila davant meu, perquè ens honorava a tots amb la seua presència. I vaig replegar immediatament després un pamflet que cridava a la insurrecció contra els bancs i el capital, que el repartien unes mosses tan decidides com irades. Els vaig donar les gràcies per la feina i la ràbia. I vaig entendre que érem diferents i que això ens feia ser u.

Des del Pertús a Vinaròs ahir vam fer política amb majúscules. Armats de raó. De tones de raons. D'una raó acumulada durant decennis que ara es desencadena com un barranc furiós. Al president Pujol l'aplaudiren a l'Ebre i el president Maragall va ser aclamat quan va aparèixer al passeig de Gràcia. No necessàriament per tot allò que havien fet mentre manaven, sinó per allò que la seua presència, ara, acreditava. Titot i la gent de Brams van improvisar un concert al tram 245, allà mateix a la carretera, per entretenir la gent. I Enric Tàrrega, referència llegendària de l'antifranquisme valencià, va pujar fins a Barcelona: 'Això no m'ho puc deixar escapar', deia. Mentre Albert Sànchez Piñol s'emportava un autobús sencer d'amics a fer via a Amposta. I a Arenys de Mar desplegaven sobre la carretera versos d'Espriu retallats durant llargues i llargues nits. Va haver-hi gent de Crevillent que va agafar el cotxe quan plegà de treballar i es va plantar a Vinaròs i hi va haver quatre autobusos de Vic que van anar exactament allà on diuen que s'acaba França i Espanya, tan sols per deixar clar que ni França ni Espanya no són ningú per a dir-nos quina és la nostra terra. Mentre un munt de mallorquins arribats amb vaixell s'aplegaven al port de Barcelona, ben arran de mar, disposats a encomanar aquella il·lusió a les illes que són les nostres.

Des del Pertús a Vinaròs, ahir es va acabar una època. Vam parlar clar i vam ser escoltats amb atenció. Perquè el nostre país ahir impressionava. Perquè ens  ho mereixíem després d'un esforç organitzatiu tan descomunal. Perquè confiàvem que si érem capaços de fer això què no seríem capaços de fer després. Però sobretot perquè vam entendre i vam notar que el poder està en les nostres mans i que si sabem enllaçar-les, a banda i banda sense demanar res, confiant en qui tenim al costat, no hi ha cap altre poder en la terra que se'ns puga oposar amb garanties d'èxit.


Ara ferms com una roca i a guanyar. Des del Pertús a Vinaròs i més enllà."



dilluns, 26 d’agost del 2013

"Buen Verano"

"Ahora está llegando el buen verano, justo cuando tenemos que irnos..." ahir vaig sentir des de la platja dir-ho a un turista aragonès que pensa com jo... Avui anar a la feina ha estat més agradable que mai, el xip ja me l'he posat fa dies, però ha estat el primer dia en posar-me pantaló llarg des de fa més de dos mesos, temperatura agradabilíssima, el sol escalfa però no crema, sense suar es pot fer de tot, tarda relaxada entre llibres i sorra i silenci... bars mig buits a Calafell, ambient tranquil i amb un punt de decadència i sobretot de serenitat que m'encanta... Quan durarà aquest "Buen Verano" tan fantàstic ?


dijous, 22 d’agost del 2013

Mosaic de petits-grans plaers d'estiu...

L'estiu se'm fa llarg i feixuc i hi puc trobar molts inconvenients, de fet molts més que avantatges, això és un fet!! Per això em ve de gust destacar coses que m'han fet sentir bé, petites pinzellades entre tantes i tantes coses que hem fet.... N'hi ha molts més, però no en tinc foto!!!


 Poder admirar les precioses finestres modernistes  d'Enric Granados, les he vist més impressionants que mai després sobretot de la bona notícia... no cal hormonar

 El coixinet de flors, tan bonic potser per tan efímer...

 La pau que transmet aquest racó de Segur

 Sentir que l'operació bikini ha tingut èxit...més val tard que mai!!

 Trobar objectes preciosos en els llocs més cutres i antiglamurosos


 Sentir a l'ombra el gust d'una bona lectura, sense presses... és igual que es faci de nit

 Les buganvílies esquitxant el cel i els carrers de colors i frescor

Els capricis compartits en bona companyia i amb un bon vi blanc gelat, del Penedès, clar

 Els cels tranquils després de la tempesta, i sobretot, gaudir de la fresca tan desitjada i esperada

 La solitud, el silenci, en plena platja, en ple agost

 Una bona caminada va bé per al cos i per a la ment, i per al genoll, sobretot ara que tinc prohibit córrer per sempre més

 Com els he gaudit, me n'he menjat un camió!!



 És Cadaqués? Eivissa? Menorca? No, és Calafell

 El millor tallat del món mundial, de la Creperia del Mar

 El tatuatge de henna amb dibuixos reikians que em donaran calma, energia i tranquilitat... a més són preciosos

 El Carib de la Costa Daurada, un diumenge qualsevol del mes d'agost a les 11 del matí. Falta el mojito
 Comprovar que un triquini que té més de deu anys ens segueix entrant com un guant!!
 El llagostí també em desitja bon estiu, caminant s'arriba a Roma..o era preguntant?

Faldilla dels anys 90 pura i original d'Eivissa... que encara em puc posar dignament...També entra, això és que ho he fet bé!!! La "cetona de frambuesa" ha fet el seu efecte!!!!!