Tren nocturno a Lisboa-Bille August

"Quan deixem un lloc, deixem al mateix temps, una part de nosaltres mateixos. Aquesta part es queda encara que nosaltres ja no siguem allà. Hi ha coses que només es poden trobar si tornem al lloc on les vàrem deixar" (Pascal Mercier).

El solitari professor Raimund Gregorius es veu embolicat en una sèrie de situacions casuals que li trasbalsen la seva vida gris i previsible. Decideix deixar-se portar, i comença sense voler un viatge  que el canviarà de forma trascendent. Tot comença quan salva a una desconeguda que vol suicidar-se a Berna. La noia desapareix, però en la fugida perd l'abric vermell amb un llibre que conté un bitllet de tren a Lisboa. Jeremy Irons i tota la resta d'actors estan realment impressionants. I està Lisboa, una ciutat decadent, romàntica i molt especial, que presta un marc preciós i significatiu dins de la història. Em va fascinar l'argument i el desenvolupament de tot. Una barreja entre viatge filosòfic i psicològic i thriller. Amb amor, gelosies, enveges, morts, sacrificis, suspense, canvis trascendents a les existències dels protagonistes... Una pel·lícula per a recomanar amb els ulls tancats!!!

Altres vides...

Les que ens poden fer viure en només 100 minuts les persones que dediquen tota la seva ànima, la seva sensibilitat, la vida, a crear històries, per a que nosaltres, des d'una butaca ben còmode, puguem gaudir-les i endinsar-nos en elles... és el cinema, val molt més del que en paguem.

Thérèse B.

Sempre que alguna cosa m'impacta, ve a parar aquí al bloc. Per a intentar explicar el perquè m'ha sacsejat, per recordar-ho d'aquí a un temps, quan ho llegeixi...Aquesta pel·lícula crea una atmosfera inquietant i tenebrosa que fa posar els pèls de punta...m'ha encantat. Ambientada als feliços anys 20 a França, 'Thérèse D.' és un còctel d'escenaris i trets estilístics típicament francesos... unes vistes bucòliques de la zona de Burdeus i un retrat ombrívol de l'interior de la mansió burgesa on transcorre l'existència de l'anti-heroïna Thérèse, una rica terratinent que se submergeix en un pou d'aflicció davant la impossibilitat d'aconseguir la seva realització personal. Impressionant transformació actoral de Tatou, que deixa enrere la seva condició d'icona romàntica del cinema europeu més naïf per a interpretar a una turmentada víctima de la repressió social en la França dels anys 20. Té una presentació impressionant, tot un retrat íntim profund i dolorós d'una dona valenta i lluitadora, que no vol morir com una estàtua dissecada, i una minyona submisa, doncs poca cosa més eren les dones en aquella època en l'Europa provinciana. Retrat valent d'una dona avorrida que decideix deixar d'estar-ho i passar a l'activitat en busca de la seva pròpia veu, encara que per això s'hagi de desempallegar de qui li impedeix ser una persona lliure. Totalment recomanable!!!erés por el personaje y su vida va apagándose, muriéndose poco a poco hasta llegado un punto en que, únicamente se mantiene gracias a un fino hilo, muy tenue y superficial que te obliga a visionar un final ya predecible y que no enriquece tanto como la espera de su llegada. Una intensa novela narrativa poco satisfactoria al exhibirse en imágenes; la pérdida de material, de contenido cualitativo, de calidad al hacer el camino de transición, al efectuar dicho trasvase -y a pesar de todas las buenas intenciones de los participantes cuyas aptitudes se respetan- es clara y evidente. Aspiraciones destruidas de forma lenta y pausada, sin apenas consciencia de ello, sólo emociones tan desanimadas como el propio personaje. Adaptación de la novela de François Mauriac (publicada en 1927), que ya fue llevada a la pantalla por George Franju en 1962, ahora perpetrada por el también francés Claude Miller ('La mejor manera de andar'), y protagonizada por la actriz Audrey Tautou (Amelie') en el papel de la heroina protagonista, Thérèse Desqueyroux. La película gira en torno a una joven a la que obligan a casarse con un hombre al que no ama, Beranrd (Gilles Lellouche, 'Pequeñas mentiras sin importancia'), como medio para establecer nuevas alianzas entre las más ricas familias de la región de Landas, en Francia. Sin embargo, Thérèse no se conformará con esta situación, que le ha hecho profundamente infeliz, y hará todo lo que pueda para intentar vivir libre, sin ataduras, aunque para ello tenga que enfrentarse con los convencionalismos de la época y asesinar y matar a su marido. Será ella misma quien nos cuente su terrible historia, a modo de confesión, de relato intimsta y desolado

Lore

La peli del mes!! Alemanya, 1.945.- Lore, una adolescent alemanya, porta anys sentint que guanyaran la guerra, però l'esperada victòria no arriba. Els moviments estranys de la casa, les contínues anades i vingudes de desconeguts, l'agitació general, l'angoixa de la seva mare, tot fa que no acabi d'entendre el que succeeix. Per això, quan el seu pare per fi arriba a casa un dia, Lore té l'esperança de que la guerra hagi acabat. Res més lluny de la realitat. La mare li ordena fer les maletes, han de fugir. La guerra ha acabat però la victòria no és pas dels del seu bàndol. Es concentren en destruir centenars d'expedients fent-los cremar mentre les seves cendres comencen a tacar les medalles de l'uniforme nazi del seu pare. Ella i els seus quatre germans hauran de fugir i travessar tot el país per arribar a casa de la seva àvia. La misèria, la por, la gana i el descobriment de que tot no era com li explicaven, farà créixer de cop a la jove Lore que ha de perdre les trenes, la innocència, la despreocupació i els vestits de botiga cara pel camí, mentre troba la veritat i la dura realitat. La protagonista, Saskia Rosendahl, inquietant, perduda, orgullosa, despectiva, sensible… tot un elenc de sentiments i emocions que encarna amb tanta intensitat que, per moments, dóna calfreds. Aquesta pel·lícula va ser  un regal de la gal·la de cloenda del Most Festival,una d'aquelles sorpreses que de tant en tant, dóna l'univers cinematogràfic. Ha guanyat ja importants premis en diversos festivals internacionals, i s'estrenarà en els cinemes del país el 13 de desembre. De ben segur que anirà directe a la llista de millors pel·lícules de l'any. Preciosa, trista i dura, però imprescindible.

La bicicleta verda

Nits de cine club.- Petites joies. He gaudit amb el primer llargmetratge oficial de l'Aràbia Saudí. Resulta molt sorprenent, que a més de ser dirigit per la primera dona que ha gosat fer-ho, sigui tan crític amb la realitat del país. A través dels ulls d'una nena que ens roba el cor des del primer minut, se'ns mostra el dia a dia saudí des del punt de vista d'una dona moderna, la mare de Wadjda, i ella mateixa. Gairebé un món d'extraterrestres als nostres ulls occidentals. Les dones s'hi assemblen a les occidentals, però només dins de casa. Fora, segueixen essent ombres ocultes als ulls dels homes, amb la religió present per tot arreu, en cada moment, en cada acte. Però la pel·lícula s'endinsa en el món femení i ens demostra que les persones són iguals en tots els llocs del món, a pesar de les regles morals que hagin de suportar, i ho fan sense efectismes, amb una mirada natural. És la petita i senzilla història d'una nena molt intel·ligent i tossuda, i sobretot que se sent lliure, que vol una bicicleta (una cosa prohibida a les dones en aquella societat), i farà tot el possible per aconseguir-la. Al seu voltant es van veient les realitats repressores de l'escola (no tan diferents de les nostres...), el desig de llibertat de les dones, la insensibilitat dels homes... La petita protagonista broda un paper fantàstic i la cinta resulta preciosa sobretot per la lírica que l'envolta, i per donar a conèixer un altre món.  A tot això afegim-li la música dolça de la llengua àrab, veient la V.O. subtitulada, i l'absència de dramatismes, presentant la realitat de forma alegre i sobretot, deixant anar que hi ha certa esperança de que les coses poden canviar...

Una casa en Córcega

Nits de Cine-club.- Una preciosa cinta belga-francesa dirigida per Pierre Duculot. Christine, una noia de trenta anys, treballa com a cambrera i té una vida avorrida amb la seva parella. Quan l'àvia de Christine mor li deixa la seva casa de Còrsega. Ningú sembla saber com o quan la dona va comprar la casa. La família i la parella de Christine tracten de convèncer-la perque la vengui, però ella s'hi nega. Farta de la seva vida un dia seguint els seus impulsos se'n va a veurè què troba, com és la casa, quins secrets hi han amagats.Vol entendre perquè la seva àvia volia que ella tingués aquella casa. L'herència li dóna l'oportunitat de reflexionar sobre la monotonia i la buidor de la seva vida, i decideix abandonar-ho tot per descobrir la casa i el que això comporta. El viatge canviarà la seva vida i la de les persones que són al seu voltant.

Senzillíssima pel·lícula, i justament per això molt més bella... M'ha encantat!!

Barcelona, nit d'estiu...o com es juga al "Jo, mai mai..."

Oh com m'ha agradat!! Una sorpresa cent per cent de la terra, dolça i tendre, divertida i senzilla, sis petites-grans històries d'amor d'avui, amb protagonistes joves, actors novells, i també algun de més veterà i conegut per tots. Un jugador de futbol gay que ha d'amagar la seva identitat sexual perquè el fitxa el Barça i està patrocinat per Quatar foundation, una parella de català-madrilenya que espera un fill no desitjat, els amics que es barallen per una noia que al final és lesbiana...Un adolescent enamorat que vol fer el seu primer petó, un solter recalcitrant enamorat de la seva millor amiga, casada amb un altre, i una noia que surt amb un Dj d'èxit que coincideix una nit amb el seu primer amor...i veu com n'està, d'equivocada.. Totes les històries van passant intercalades, i sempre et deixen les ganes de sabe què passarà, l'emoció de viure el moment desitjat pel protagonista... El director també és novell, Dani de la Orden, i ha muntat-creat aquesta deliciosa història d'històries, partint de zero, fent el seu somni realitat. Al principi de la cinta en clau de còmic explica tot el procés de creació de la pel·lícula, i com va perdre i recuperar posteriorment a la dona de la seva vida en el procés. La veritat és que tenia la sensació des del principi que no em decebria, tal i com va ser. Un petit plaer, una delícia d'aquelles que només està feta per això, per gaudir-ne durant 90 minuts, i que aconsegueix el seu propòsit i et fa sortir del cinema respirant millor.

Les raons segons Corbacho: 

 “Barcelona, nit d’estiu” narra 6 historias de amor que tienen lugar en la ciudad de Barcelona, la misma noche que un cometa pasará muy cerca de la Tierra. Y estas son 6 razones por las que no tienes que dejar de ver esta película. 1) Porque crees que el amor es el principal motor de todas las acciones de los seres humanos, por no decir que es lo más importante de nuestra vida. 

2) Porque serás testigo del debut de un director (Dani de la Orden) que dará mucho que hablar, por la frescura de su mirada y su innegable talento para rodar películas. 

3) Por el excelente trabajo de todos sus actores y actrices. Algo que no siempre se consigue y que además sorprende, al tratarse de una película coral con más de 20 intérpretes TODOS, sin excepciones, están magníficos. 

4) Porqué tanto si sabes jugar al "Jo mai mai" o no, disfrutarás de la bella Banda Sonora que ha compuesto especialmente para la película, Joan Dausà. Un músico de una sensibilidad exquisita y que ha creado algunas de las mejores canciones de los últimos años. 

5) Porque te reirás, te emocionarás, llorarás, disfrutarás, sufrirás y en definitiva te sentirás vivo. ¿Qué más le puedes pedir a una película? 

Después de ver "Barcelona, nit d'estiu";uno siente un placer muy peculiar. 

 Palabrita del niño José."

Tango libre

A l'inici d'aquest 2013 vaig fer-me el propòsit de llegir més, escoltar més música i anar més al cinema i al teatre. Després d'una conversa amb amics i familiars que sabien totes les estrenes teatrals i cinematogràfiques i que en parlaven apassionats, vaig pensar que ja era hora de fer-ho. Són l'aliment de l'esperit i de la riquesa interior de cada persona, ens fan viure en altres móns, créixer, reflexionar i sobretot gaudir de les experiències, de les idees, de les inspiracions d'altres persones que fan art, per a que el puguem viure, absorbir, gaudir... doncs ho hem d'aprofitar i viure no?

Ahir en plena experiència vaig veure/viure una pel·lícula francesa d'autor, tal i com la va qualificar el propi Sergi López, co-protagonista de la cinta i que era a la sala per a comentar-la entre tots. Difícilment l'oblidaré, per la seva bellesa i poesia, i per la manera com tracta la complexitat de les relacions humanes. Hi han tantes relacions, tantes sensacions, tants sentiments, tantes maneres de fer i d'entendre la vida com persones hi ha al món. O més, perquè de la mateixa persona en poden sorgir moltes de diferents, segons el moment que estàs vivint, el que et toca viure. Preciosa cinta que vaig gaudir cada segon... A més a més, el preu de les sessions de cine club el posa cadascú, pagues el que creus que val, en aquest cas el preu de l'entrada és de 7 euros, que són els que vaig decidir pagar, però es pot entrar sense pagar ni un cèntim. Una bona opció perquè tothom tingui accés a la cultura. 

Abans de començar la projecció, una parella de ballarins professionals va ballar un tango entre els passadissos del cinema amb una tendresa, suavitat i volatilitat que va fer que tots els que érem allà ens quedéssim amb la boca oberta. A l'acabar la pel·lícula, debat amb el productor i el Sergi i després copeta de vi per a tothom...Estic contenta d'haver-hi estat, ja espero que arribi la següent sessió, m'hi apunto segur!!

Los últimos días

Quan els bitllets de 50 euros només serveixen per encendre el foc

i la gent mata per un gps 

o per una llanterna... 

quan els carrets del súper són el mur que ens protegeix de l'enemic...

i l'autèntic tresor no és el poder o els diners, és un glop d'aigua...

i tot és destrucció... és que han arribat els últims dies.

"potser no és que tot s'acabi, potser és que ja fa temps que s'estava acabant..."

Quan surts del cinema després de veure aquesta peli, costa respirar... però també penses que potser encara estem a temps de fer alguna cosa pel món. Podem començar per millorar-ne algun raconet. I aquest raconet pot ser un mateix. Provem-ho?

Los amantes pasajeros

L'última de l'Almodóvar m'ha encantat, una comèdia descarada, poca-solta i políticament incorrecte, que sorprèn i escandalitza als carques, altament recomanable per sortir del mal pas d'un dissabte avorrit, però això si, només per a qui li encanti el geni manxec, com a mi!!!!!!!

Fin

La tensió, la inquietud que aconsegueix crear David Monteagudo (escriptor vilafranquí per cert) amb la seva novel·la Fin, es transmet també a la pel·lícula del mateix nom basada en la seva obra, i molt fidel a l'original escrit. Una pel·lícula silenciosa. Em va impactar molt el silenci. Acostumats a viure en un món de soroll, hi ha moltes escenes en les que el silenci és tan total que... sentia els soroll dels budells de la meva companya de seient!!!

Barreja de terror, intriga, tensió, històries de misteris i misèries per descobrir... Obra per a veure, gaudir... i pensar-la després... encara ho estic fent!!

La vida de Pi

Feia temps que el cinema no em seduïa com avui. Una pel·lícula preciosa, per la història, com un conte oriental... Pels fets que se'deriven i pel sentit que agafa tot. Per la bellíssima fotografia, pels actors, els protagonistes, els secundaris... per l'ambientació, per la música. Per a mi una obra mestra per no perdre's en aquests temps de mediocritat...pura poesia.

Mapa de los sonidos de Tokio

Últimament, deu ser l'edat però el meu nivell d'exigència creix i creix i em torno més selecte, doncs per a perdre una hora i mitja davant de la pantalla de la televisió ha de ser per veure una cosa que realment valgui la pena. Trio i trio fins a pensar que realment gaudiré de l'estona i m'aportarà coses, em farà sentir coses...aquest cop ho he aconseguit. 

Quan una es disposa a veure una pel·lícula de la Coixet, sempre ha d'estar preparada per a plorar i per tant hem de seure al sofà amb la caixa de mocadors ben aprop... La veritat és que no em va caure cap llàgrima, però em va agradar tant aquesta cinta, és tan preciosa en la seva fotografia, que de cada fotograma en podríem fer un quadre, i emmarcar-lo...la música també hi té molt a veure en l'atractiu de la història, que té un rerafons tan líric, tan punyent, com sempre és l'amor quan flueix amb força, en el lloc i el moment menys adequat... Una història d'aquelles que vaig mirar sense pestanyejar gairebé, i que quan es va acabar, en sortir els crèdits em van fer sortir un "ooohhhhh" ofegat, que em surt sempre que veig una cosa que em fa emocionar... 

La filla d'un important home de negocis japonès es suicida, i el pare, desesperat, fa culpable el que era la seva parella en el moment de la seva mort, un català afincat a Tòkio (Sergi López), que té una botiga de vins "sensuals" a la ciutat. La Ryu és la noia que contracten com a sicària perque l'assassini, de nit treballa en un mercat de peix del centre de la ciutat netejant tonyines i de dia lluita contra l'insomni, menja núvols de maduixa i mata persones a canvi de diners. L'amor sorgeix entre els dos i fan que la història sigui digne de veure i de gaudir...

BIUTIFUL

Del director d'Amores perros, 21 gramos i Babel, Alejandro González Iñárritu, que ja l'anomenen el rei dels mexicans tenebristes, no se'n podia esperar menys. Vam anar a veure la pel·lícula sense saber ben bé què ens esperava, que seria intensa i punyent ja ho pensava, però la veritat és que no imaginava que pugués arribar a causar-me el grau d'impacte que em va ocasionar.

Cop de puny brutal a l'estómac de la sensibilitat, tantes misèries humanes, tanta crueltat i desesperació, tristesa, impotència, davant la malaltia, la vida...tota la nit sense dormir és el preu que vaig pagar per anar al cinema...!!!!

El primer que he fet al llevar-me aquest matí, encara emparanoiada amb la pel·lícula, ha esta buscar les crítiques...aquí una mostra:

"Y el alarido de "Amores perros", diez años después, ha mutado aquí en un desgarro silencioso, opresivo; el dolor no se fragmenta ya en múltiples historias desdichadas, no; "Biutiful" es un solo, un continuo, cuyo hilo conductor resume Javier Bardem en su pasmoso, demoledor, rostro y una lucha redentora que hace daño a los ojos."

"Escalofriante trabajo, justamente premiado con el premio al Mejor Actor en el último Festival de Cannes." (Sobre Javier Bardem)

"Sumergido en un universo irrespirable, el espectador observa confortablemente crispado en su butaca todo lo que Iñárritu le restriega. Una eternidad de desgracias pulcramente rodadas, sabiamente reflejadas, difícilmente digeridas"...

(Crítiques de http://www.noticine.com/)

...El que és absolutament SEGUR és que no deixarà a ningú

INDIFERENT...