dijous, 14 de novembre del 2013

El Cim-Aniversari Cris

Grans records i gran nit per a recordar en molt i molt de temps!!!!

S'ha acabat la crisi i ho anem a celebrar amb l'aniversari de la Cris... Bon Xampany francès i tour en Limusina per Sitges... Per acabar, bon sopar en bona companyia al nostre local social i festa fins la matinada amb bones copes i bona música... alguien da más????
















Lore

La peli del mes!! Alemanya, 1.945.- Lore, una adolescent alemanya, porta anys sentint que guanyaran la guerra, però l'esperada victòria no arriba. Els moviments estranys de la casa, les contínues anades i vingudes de desconeguts, l'agitació general, l'angoixa de la seva mare, tot fa que no acabi d'entendre el que succeeix. Per això, quan el seu pare per fi arriba a casa un dia, Lore té l'esperança de que la guerra hagi acabat. Res més lluny de la realitat. La mare li ordena fer les maletes, han de fugir. La guerra ha acabat però la victòria no és pas dels del seu bàndol. Es concentren en destruir centenars d'expedients fent-los cremar mentre les seves cendres comencen a tacar les medalles de l'uniforme nazi del seu pare. Ella i els seus quatre germans hauran de fugir i travessar tot el país per arribar a casa de la seva àvia. La misèria, la por, la gana i el descobriment de que tot no era com li explicaven, farà créixer de cop a la jove Lore que ha de perdre les trenes, la innocència, la despreocupació i els vestits de botiga cara pel camí, mentre troba la veritat i la dura realitat. La protagonista, Saskia Rosendahl, inquietant, perduda, orgullosa, despectiva, sensible… tot un elenc de sentiments i emocions que encarna amb tanta intensitat que, per moments, dóna calfreds. Aquesta pel·lícula va ser  un regal de la gal·la de cloenda del Most Festival,una d'aquelles sorpreses que de tant en tant, dóna l'univers cinematogràfic. Ha guanyat ja importants premis en diversos festivals internacionals, i s'estrenarà en els cinemes del país el 13 de desembre. De ben segur que anirà directe a la llista de millors pel·lícules de l'any. Preciosa, trista i dura, però imprescindible.


dimecres, 6 de novembre del 2013

Avui m'ha agradat...

"A diferència del que ens expliquen les ficcions, una de les característiques dels morts, quan es fan presents, és que s'asseuen. No caminen, ni gesticulen amb ganyotes ni se'ns tiren a sobre, posseïts. Simplement s'asseuen al nostre costat, en el moment menys previsible, sense cap anunci. Se'ns apareixen perquè olorem el perfum que duien quan eren vius –aquell rastre que també es manté en l'habitació de l'amor hores després del desfici dels cossos–. Se'ns apareixen perquè, de sobte, entonem una cançó que ells havien cantat o perquè admirem la mateixa cúpula que ells havien vist i després ens van ensenyar. He percebut aquesta presència –que és dolorosa i alhora efímera– amb una intensitat extrema, d'aquella que ens aboca a un plor quasi inconfessable i sense consol. En percebre la seva visita (no és una visió fosca i que esporugueixi sinó una solar epifania), s'ajunta la força del desig de realitat, de contundència, de forma explícita, i la convicció trista que només es tracta d'una il·lusió, provocada pel perfum, per la música, per l'experiència compartida que tu renoves sense afany d'invocar. Només hi ets. Allà, assegut. I ells s'asseuen al teu costat, sense dir res. Potser has estat dies, setmanes, mesos, sense ni tan sols pensar-hi, sense recordar cap dels trets que els definien, sense deixar-te anar pel pendent de la nostàlgia. Tens massa coses al cap. I, de fet, no t'asseus mai. Potser hi són, però no els advertim. I ells no tenen l'oportunitat d'agafar la cadira i demostrar que prenen part en el nostre dolor i que comparteixen, allunyats, difusos, emboirats, les nostres minses alegries. Ens veuen atrafegats, poc pendents dels minsos detalls que els atorguen de nou la possibilitat d'una certesa. Un dia, però, es fan presents. En notes l'escalf, una broma que s'instal·la mentre reposes, quan olores, quan escoltes, quan veus. I saps que ets allà, que aquella tarda t'has assegut en aquell banc (i no en cap altre lloc), perquè et puguin visitar. Una dolçor de gust amarg et recorre l'espinada abatuda."
Josep Maria Fonalleras, Els morts s'asseuen.