diumenge, 28 d’agost del 2011

Mapa de los sonidos de Tokio

Últimament, deu ser l'edat però el meu nivell d'exigència creix i creix i em torno més selecte, doncs per a perdre una hora i mitja davant de la pantalla de la televisió ha de ser per veure una cosa que realment valgui la pena. Trio i trio fins a pensar que realment gaudiré de l'estona i m'aportarà coses, em farà sentir coses...aquest cop ho he aconseguit. 
Quan una es disposa a veure una pel·lícula de la Coixet, sempre ha d'estar preparada per a plorar i per tant hem de seure al sofà amb la caixa de mocadors ben aprop... La veritat és que no em va caure cap llàgrima, però em va agradar tant aquesta cinta, és tan preciosa en la seva fotografia, que de cada fotograma en podríem fer un quadre, i emmarcar-lo...la música també hi té molt a veure en l'atractiu de la història, que té un rerafons tan líric, tan punyent, com sempre és l'amor quan flueix amb força, en el lloc i el moment menys adequat... Una història d'aquelles que vaig mirar sense pestanyejar gairebé, i que quan es va acabar, en sortir els crèdits em van fer sortir un "ooohhhhh" ofegat, que em surt sempre que veig una cosa que em fa emocionar... 

La filla d'un important home de negocis japonès es suicida, i el pare, desesperat, fa culpable el que era la seva parella en el moment de la seva mort, un català afincat a Tòkio (Sergi López), que té una botiga de vins "sensuals" a la ciutat. La Ryu és la noia que contracten com a sicària perque l'assassini, de nit treballa en un mercat de peix del centre de la ciutat netejant tonyines i de dia lluita contra l'insomni, menja núvols de maduixa i mata persones a canvi de diners. L'amor sorgeix entre els dos i fan que la història sigui digne de veure i de gaudir...
















dissabte, 27 d’agost del 2011

Mafalda dixit...Viure despentinada


Hoy he aprendido que hay que dejar que la vida te despeine, por eso he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad... El mundo está loco. Definitivamente loco... 

Lo rico, engorda. Lo lindo sale caro. 
El sol que ilumina tu rostro arruga. 
Y lo realmente bueno de esta vida, despeina...

- Hacer el amor, despeina. (QUIERO VIVIR DESPEINADA!!!) 
- Reírte a carcajadas, despeina. (SIIII ME DESPEINO BASTANTE!) 
- Viajar, volar, correr, meterte en el mar, despeina. (SOLO ME FALTA EL PARACAIDAS) 
- Quitarte la ropa, despeina. (MMMMMMM TAMBIEN ME GUSTA LA IDEA!)
- Besar a la persona que amas, despeina. (MMMMMMM ESTO NO SUCEDE TANTO COMO QUISIERA) 
- Jugar, despeina. (SIIIIIIII A JUGAR!!!! TAMBIEN ME GUSTA......) 
- Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina. (JAAAA EN ESA ESTOY COMPLICADA) 
- Bailar hasta que dudes si fue buena idea ponerte tacones altos esa noche, te deja el pelo irreconocible... (SIIIIIIII ESTA TAMBIEN BAILO CON PASIÓN) 
Así que como siempre cada vez que nos veamos (EN NUESTRO CASO UDS. ME LEERAN) yo voy a estar con el cabello despeinado... Sin embargo, no tengas duda de que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida.
Es la ley de la vida: siempre va a estar más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse. (SI SIEMPRE ES PREFERIBLE INTENTARLO QUE QUEDARSE CON Y SI HUBIERA.............)

Puede ser que me sienta tentada a ser una mujer impecable, peinada y planchadita por dentro y por fuera. El aviso clasificado de este mundo exige buena presencia: Peinate, ponete, sacate, comprate, corré, adelgazá, comé sano, caminá derechita, ponete seria... Y quizá debería seguir las instrucciones pero ¿cuándo me van a dar la orden de ser feliz? Acaso no se dan cuenta que para lucir linda, me debo de sentir linda... ¡La persona más linda que puedo ser! Lo único que realmente importa es que al mirarme al espejo, vea a la mujer que debo ser.

Por eso mi recomendación a todas las mujeres y por que no hombres: Entregate, comé rico, besá, abrazá, hacé el amor, bailá, enamórate, relajate, viajá, saltá, acostate tarde, levantate temprano, corré, volá, cantá, ponete linda/o, ponete cómoda/o, admirá el paisaje, disfrutá, y sobre todo, dejá que la vida te despeine!!! Lo peor que puede pasarte es que, sonriendo frente al espejo, te tengas que volver a peinar...

divendres, 12 d’agost del 2011

Avui m'ha agradat...

Jo tinc, i si no tinc busco, els meus moments per pensar, suposo que com tothom. Sobretot és, quan estic prenent el sol: molta estona de desconnexió del món a través de la música i de la quietud, i quan me’n vaig a dormir. I molts cops he pensat justament en el poder de la roba, en les nostres vides. El poder del record, associat a una peça de roba. I avui, quan he llegit aquesta columna en un diari, he pensat que tots tenim la samarreta que ha plorat tant, i la camisa que ha aguantat el meu malhumor sense tenir-ne cap culpa, i els pantalons que portava el dia de l’accident de cotxe, que van quedar totalment ensangonats, i eren de color blanc!!

No m’he pogut estar de penjar el text, per a recordar-lo, quan faci falta…

“Al final arriba el gran dia. Els bitllets d’avió guardats a la bossa. La roba escampada sobre el llit. I, al mig, la maleta mostrant les seves tripes buides a l’espera de sadollar la fam de viatge. Massa roba, reconeix ella fent una escombrada ràpida amb la vista. Amb un sospir mandrós, comença a seleccionar. La samarreta negra, sí. Li porta bons records. La va portar el dia que van quedar per dinar per primera vegada. Fa gairebé un any. A ell se li esmunyia la mirada per l’escot i a ella li agradava. La doblega amb cura i les seves mans s’impregnen de carícies i rialles. Segueix amb més samarretes, totes elles també es van abraçar a ell. Dubta amb la blava…aquell dia ell es va acomiadar. Al final, la doblega i la pell li cou. Sense aturar-se a pensar, col.loca el vestit blanc dels matins de llum, un parell de texans… Una mica més formal, es diu, i comença a cordar la brusa negra. La va portar la tarda que els van comunicar que l’empresa tancava, també el matí que va aconseguir la seva nova feina i la nit trista en qué ell va morir. La plega i un entreviat d’emocions queden a cada plec.
Encara hi ha lloc per al vell jersei blau, el company de les tardes plujoses entre llibres. Els llibres! Els té preparats a la tauleta. Un l‘hi va regalar ell, els altres els va comprar ella, quan va passar tantes tardes al cafè d’aquella llibreria, recordant-lo. Tanca la maleta. A dins hi queda atrapat el viatge d’un any. “

(Emma Riverola)


dimarts, 9 d’agost del 2011

Retalls de vida...

A vegades em vé al cap l'Essa, fa anys que no ens hem vist...

Eren els anys 80.

El tren, a les sis quaranta del matí. Va ple de gom a gom i la gent vol dormir, tothom al menys ho intenta, recolzant el cap al vidre, o a la mà...nosaltres sempre tenim feina en explicar-nos qualsevol cosa que ens hagi passat, jo escolto divertida, l'accent de Lleida hi acaba de posar el toc còmic a la manera d'expressar-se de l'Essa, sempre tan visceral i apassionada. La gent ens mira malament, tenen massa poques ganes de viure per mantenir-se desperts a aquelles hores.

Ens dutxem al matí, abans de sortir de casa, i alguns dies mentre esperem a l'andana, se'ns glacen els cabells molls que no hem tingut temps d'assecar. L'Essa sempre es fa mirar, cara ben pàl·lida i llavis prims i maquillats sempre foscos, ungles llarguíssimes i negres, cabell crepat de dalt i ple de gomina i aixafat amb una pinta als costats, caçadora de cuir amb el coll aixecat...és el temps de la moguda madrilenya i l'estètica new way, sabates de taló punxegudes i malles que s'agafen sota el peu...No paguem el bitllet del tren, a casa li controlen els diners perque no compri tant de tabac, però ella no paga el tren ni el metro per pagar-se el vici... Jo em quedo molts cops flipada de la seva picaresca, sap obtenir-ho tot sense pagar, quantes coses he d'aprendre encara...!!!

És divertida, i sensible, i encara que no ho diries mai, estudiosa, es treu la carrera de Farmàcia, al menys ho intenta. Sempre recordaré el dia que, explicant-li una pel·lícula que havia vist el dia anterior, que per cert, era molt trista, m'aguantava la mirada mentre escoltava sense dir res, i les llàgrimes li queien galtes avall, sense poder-hi fer res per aturar-les.

I el dia que, a casa seva després de tornar d'una nit de marxa una mica, diguem-ne, passada de voltes, ens va agafar un atac de riure tan brutal que es va pixar, a sobre, completament i sense control...a mi em va faltar poc...!!!!!!!!!!!!!!!

I els dies que ballàvem i cantàvem a tot volum Alaska y Dinarama, mentre ens maquillàvem com a Barbies rockeres, teníem 18 o 19 anys... El seu pare no ens deixava fumar dins a casa seva i ella no li feia ni cas, només es despertava al matí el primer que feia era estirar el braç enrera per agafat el tabac i encendre una cigarreta, dins del llit. "Com se cremen los meus vells collons!!!!!!!!!!!!!!". De tant en tant me'n recordo. Avui sentint aquesta cançó hi he pensat molt...m'he traslladat volant per la meva ment, directa a casa seva...



La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo
que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie, no tengo dueño..
Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia. ..
Porqué sera? yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta.

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mi.............

A quién le importa lo que yo haga?
a quién le importa lo que yo diga?
yo soy asi, y asi seguiré, nunca cambiaré ...

Quiza la culpa es mia
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora
Me mantendré firme en mis convicciones, reforzaré mis posiciones...

diumenge, 7 d’agost del 2011

Avui m'ha agradat...

El teu temps és limitat, així que no el gastis vivint la vida d'un altre. No et vegis atrapat pel dogma que és viure amb els resultats dels pensaments d'altres. 

No deixis que el soroll de les opinions alienes ofegui la teva veu interior. 


I, el més important, tingues el coratge de seguir els teus propis impulsos i la teva intuïció. 


Perquè d'alguna manera, són els que saben què voleu ser. Les altres coses són secundàries. (Steve Jobs)



Hi ha molta gent que no saben res, no saben què ni qui volen ser, només saben envejar el que no són. No siguis tu d'aquests...








Avui m'ha agradat...

"...Cuando uno tiene sed, pero el agua no està cerca...


Cuando uno quiere beber, pero el agua no està cerca...


Qué hacer... Tú lo sabes?


Conservar la distancia... renunciar a lo natural... Y dejar que el agua corra?"


La Giralda de l'Arboç, sorpresa d'avui...

 Vista des de l'exterior


Vista des del jardí...

 Llums i tigres de l'Índia...







 Motius vinícoles en els sótans on hi ha les bodegues





 Salons amb mobiliari d'estil Imperi



 El Pati dels Lleons, espectacularment preciós




 En cada racó hi ha un detall que crida l'atenció, i els colors es desborden per tot arreu...no saps on mirar...








 El Saló dels Embaixadors, tots quedem bocabadats per la seva bellesa quan el guia obre les seves portes...


 En el saló hi queda constància de qui va fer el palauet, l'escut de l'Arboç i la senyera...


 El Quixot més gran del món, segons el Llibre Guiness...és fet amb fusta llaurada...





 Cada detall m'enamora...



 Els vitralls modernistes del primer pis acaben de confirmar que l'edifici és un petit tresor del Penedès...

 Els mobles estil Imperi, amb aquest aire oriental que li dóna la marqueteria en colors negre or i vermell..senzillament espectaculars


 En les habitacions llueixen còpies de la primavera i el Naixement de Venus de Sandro Botticelli. Són contemporànees del pintor, segurament còpies fetes per algun dels seux deixebles. Preciós lloc per a descansar-hi...


 Detall espectacular dels vitralls modernistes que donen llum i color al primer pis...





La Giralda forma part de la personalitat de l’Arboç des de que el 1908 fou acabada de construir per Joan Roquer i Marí, fill del farmacèutic de l’Arboç, apassionat de la fotografia i fundador del Teatre Romea de Barcelona, que va decidir edificar-la, al quedar totalmente captivat per la bellesa dels espectaculars monuments andalusos  (La Giralda i els Reales Alcázars de Sevilla, La Alhambra de Granada i la Mezquita de Córdoba),  en el seu viatge de noces amb la seva esposa, Candelària Negrevernís, hereda universal d’una fortuna procedent de les Índies.

Ara és propietat de Manuel Camino, un constructor que va fer fortuna als anys de la bombolla immobiliària i col·leccionista d’art. És un recinte catalogat i que forma part del patrimoni cultural del nostre país, i és una representació del vincle cultural entre les comunitats andaluses i catalanes a través de la seva arquitectura.

Les obres de restauració han finalitzat, més de cent anys després de la seva inauguració.

La Giralda és una reproducció fidel de l’original de Sevilla, però en miniatura, medeix 52 metres d’alçada, just la meitat de l’original, que en fa 104. També hi ha la reproducció el Saló d’Embaixadors dels Reals Alcázares de Sevilla, i del Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada. També presenta diverses estances amb mostres d’inspiració neo medieval àrab  i de l’art califal de la Mesquita de Córdoba.

En més de 100 anys d’existència ha passat per diverses mans, i les seves parets han vist passar de tot... Durant la guerra civil va ser allotjament de les tropes republicanes, sobretot dels seus pilots d’aviació, donat que els camps d’aviació dels Monjos i de Santa Oliva eren relativament aprop.

El mobiliari actual és una barreja d’estils : Imperi, Lluís XVI, modernista, oriental Al-Andalusí, otomà, art-déco…conseqüència de l’amor a l’art, mai millor dit, del seu actual propietari, un apassionat col·leccionista d’art i antiguitats.

En resum, un lloc màgic digne de les mil-i-una nits que m’ha encantat, amb la seva barreja d’art andalusí i oriental...un lloc màgic i especial que val la pena no perdre’s...