dissabte, 9 de març de 2013

La dona invisible


"Diuen alguns que, a certa edat, a partir dels quaranta, ens fem invisibles, que el nostre protagonisme en l’escena de la vida declina, i que ens tornem invisibles en un món on només hi cap l’ímpetu dels joves.

No sé si m’hauré tornat invisible per al món, és molt probable. Però mai com avui he estat tan conscient de la meva existència, mai m’he sentit tan protagonista de la meva vida i mai he gaudit tant del moment com ara.

Ara sé que no sóc la princesa del conte de fades i que no necessito que vingui a salvar-me un príncep blau en un cavall blanc, perquè ni sóc una princesa, ni visc en una torre ni hi ha cap drac que m’estigui vigilant.

Avui em reconec com una dona, capaç de moltes coses. Sé que puc donar sense demanar, però també sé que no he de fer res ni donar res que no em faci sentir bé.

Per fi he trobat ... (fins ara!) a l’ésser humà que sóc, amb les seves misèries i grandeses.

He descobert que puc permetre’m el luxe de no ser perfecta, d’estar plena de defectes, tenir debilitats i d’equivocar-me; de no respondre a les expectatives dels altres i fins i tot de fer algunes coses indegudes.. I a pesar de tot, sentir-me bé.

I per si fos poc, sentir-me estimada per moltes persones que em respecten i m’estimen tal com sóc, sí molts cops una mica boja, i mandona, i tossuda. També dolça, i xerraire, i divertida, i alguns moments també trista, perquè també tinc els meus moments tristos, aquells que em dóna per plorar.

Quan em miro al mirall ja no busco a la que vaig ser en el passat, somric a la que sóc avui... me n’alegro del camí fet, i assumeixo els meus errors.

... què bé no sentir aquell desassossec permanent que produeix córrer darrera els somnis...que bé, ja aprenc a tenir paciència... L’ésser humà triga molt a madurar oi?

Avui sé... per exemple, que no puc retenir el mar, encara que quan hi sóc aprop, voldria no haver-lo de deixar mai.

Avui sé que si me’l miro, m’omplo d’ell. I quan arriba el  moment de marxar, m’acomiado d’ell i li dic: “Fins aviat!”.

També avui sé que els meus amics i amigues són peregrins del mateix camí, i en qualsevol moment ens trobem, i ens estimem.

Avui sé... que ningú és responsable de la meva felicitat, només jo!

Avui sé... que el vent extén els seus braços quan camino pel carrer... i que només depèn de mi sentir-lo.

Avui sé... que la vida és preciosa i única, perquè l’he vist marxar ja molts cops.

Avui visc la vida així com és, bonica, amb les seves anades i vingudes, amors i desamors, amb les seves estones de marea baixa, amb les seves postes de sol i amb el seu soroll incessant. Només vull deixar-la córrer. No vull demanar-li res, només vull tenir el que jo em busqui, només vull el que em mereixi.


Avui he après que no sóc una dona invisible"

(Trobat per internet, per a totes les dones del món, 8 de març de 2013)


   Amb el vent a  favor