Tres de cada quatre persones que eren ahir a les Terres de l'Ebre amb les mans agafades, provenien de la Catalunya Central, segons les dades d'Interior i de Tv3. Alguna d'aquelles persones era jo, i així, com nosaltres, tantes i tantes vingudes de Sabadell (10 busos al tram 82) i altres localitats de la vora de Barcelona, que amb l'esforç de moltes hores de cues a la carretera també vam fer que tot fos un èxit. Un dia per a la memòria de tots i sobretot per a la història del nostre país.
El millor resum de les emocions viscudes pels que hi érem, l'he trobat en les paraules del Vicent Partal en la seva editorial d'avui al Vila-Web. Des d'aquí un homenatge sentit a totes les persones que ja no hi són físicament però que ahir tots portàvem al cor. La independència cada cop és més aprop, així ho sentim tots.
"Des del Pertús a Vinaròs, centenars i centenars de milers de catalans ens vam donar la mà ahir perquè sabíem que aquell gest senzill canviava coses, podia canviar potencialment la nostra vida. Fer-la millor. Però també perquè ens reconfortava sentir-nos part d'allò: mirar la filera cap a una banda i cap a una altra i saber que encara hi havia centenars de quilòmetres de mans entrellaçades, solidàries, unides.
Des del Pertús a Vinaròs ahir tots plegats no vam acceptar cap regla d'aquestes que solemnement ens reciten de tant en tant. Vam ignorar una constitució que sembla un demencial catàleg de prohibicions antediluvianes i l'estat que la té per norma. No vam reconèixer l'autoritat de ningú que no fóssem nosaltres mateixos. Ni tan sols respectàrem les que seran les fronteres de la república catalana, simplement perquè no són les de la nació i ho sabem. Sense complicacions, naturalment, Lluís Llach va abraçar Carles Santos i tot va quedar clar.
Des del Pertús a Vinaròs ahir van passar moltes coses. Hi vaig veure gent que havia estat jove mocador negre de la Barcelona dels vuitanta, quan l'independentisme s'obria pas violentament, que ara s'ho miraven tot com entendrits, amb els ulls mig aclucats. I molta gent, molta, que no fa pas tant no haurien baixat al carrer per enfrontar-se a Espanya i dir que ja n'hi havia prou. Vaig veure dues xiquetes molt menudes al Paral·lel que s'havien fet una tendra pancarta a mà que només deia 'Catalunya t'estimem'. I al costat un xicot que portava una samarreta groga proclamant que 'Catalonia is not CiU'. Vaig demanar a un senyor ja molt vell, armat d'un bastó vistós i una estelada, que fes el favor de posar-se en primera fila davant meu, perquè ens honorava a tots amb la seua presència. I vaig replegar immediatament després un pamflet que cridava a la insurrecció contra els bancs i el capital, que el repartien unes mosses tan decidides com irades. Els vaig donar les gràcies per la feina i la ràbia. I vaig entendre que érem diferents i que això ens feia ser u.
Des del Pertús a Vinaròs ahir vam fer política amb majúscules. Armats de raó. De tones de raons. D'una raó acumulada durant decennis que ara es desencadena com un barranc furiós. Al president Pujol l'aplaudiren a l'Ebre i el president Maragall va ser aclamat quan va aparèixer al passeig de Gràcia. No necessàriament per tot allò que havien fet mentre manaven, sinó per allò que la seua presència, ara, acreditava. Titot i la gent de Brams van improvisar un concert al tram 245, allà mateix a la carretera, per entretenir la gent. I Enric Tàrrega, referència llegendària de l'antifranquisme valencià, va pujar fins a Barcelona: 'Això no m'ho puc deixar escapar', deia. Mentre Albert Sànchez Piñol s'emportava un autobús sencer d'amics a fer via a Amposta. I a Arenys de Mar desplegaven sobre la carretera versos d'Espriu retallats durant llargues i llargues nits. Va haver-hi gent de Crevillent que va agafar el cotxe quan plegà de treballar i es va plantar a Vinaròs i hi va haver quatre autobusos de Vic que van anar exactament allà on diuen que s'acaba França i Espanya, tan sols per deixar clar que ni França ni Espanya no són ningú per a dir-nos quina és la nostra terra. Mentre un munt de mallorquins arribats amb vaixell s'aplegaven al port de Barcelona, ben arran de mar, disposats a encomanar aquella il·lusió a les illes que són les nostres.
Des del Pertús a Vinaròs, ahir es va acabar una època. Vam parlar clar i vam ser escoltats amb atenció. Perquè el nostre país ahir impressionava. Perquè ens ho mereixíem després d'un esforç organitzatiu tan descomunal. Perquè confiàvem que si érem capaços de fer això què no seríem capaços de fer després. Però sobretot perquè vam entendre i vam notar que el poder està en les nostres mans i que si sabem enllaçar-les, a banda i banda sense demanar res, confiant en qui tenim al costat, no hi ha cap altre poder en la terra que se'ns puga oposar amb garanties d'èxit.
Ara ferms com una roca i a guanyar. Des del Pertús a Vinaròs i més enllà."
.jpg)
