diumenge, 22 de maig de 2011

Avui m'ha agradat...

Lady Million i l'operació Bikini

L'altre dia, anant a comprar a una perfumeria em van donar una mostra de perfum, concretament Lady Million, de Paco Rabanne. Tenint en compte que des del 2003 havia fet servir intermitentment l’Ultraviolet, que és una fragància que m’havia agradat molt, doncs pensava que aquesta també em podria agradar…bé, doncs aquesta tarda he decidit provar-la. Al primer toc del pulveritzador, ja me n’havia penedit d’haver-lo premut, però la mateixa inèrcia de tota una vida d’aplicació perfumil me l’ha fet prémer sobre el coll per segon cop…ja he vist de seguida que l’havia cagat greument i tindria un problema, però tot i així he decidit sortir de casa i anar per feina...
Caminant pel meu carrer feia una lleugera brisa, ja he vist que l’havia cagat de debò, allò no feia una olor forta, allò apestava, feia mooolt de temps que no sentia una olor de perfum tan insolent i insuportable. A casa dels meus pares, estava parlant amb la mare quan he vist que, dissimuladament, el pare anava a obrir el balcó…
Quan he sortit al carrer, tenia el nas tan ple d’aquell aroma que no m’abandonava, que el coll em picava, després els ulls em ploraven…….inclús tenia la sensació que la gent respirava i em mirava…tornant a casa he decidit sortir una estona a córrer, i, atenent al meu caràcter positiu... he pensat en tres avantatges de portar aquest perfum, algun n’ha de tenir…!!

Avantatge 1) Incita a la velocitat i a l’esforç, doncs quan corria per no sentir l’olor ho feia amb tota la intensitat de què era capaç perque l’aire s’emportés l’aroma, per dir-ne alguna cosa... Per tant, ajuda a la tonificació muscular i a obtenir  una bona forma física.

Avantatge 2) Te la poses per anar a sopar i et mareges tant que no menges, per tant, fas dieta, el que vol dir que és favorable per a l’operació bikini i per al control de pes.

Avantatge 3) Si surts de nit a discoteques i sales de festes tipus Casino, on fa un calor que et mors i està tan ple de gent que no pots ni moure’t, t’assegura un espai més que suficient al teu voltant, a part de lliurar-te de tots els pops enganxosos que solen circular per la nit…. 
:-P


(Mira que està bona però està sola, i demana si us plau que t'hi acostis...ara entenc aquest anunci...)



dilluns, 16 de maig de 2011

...

LA MONTSE



A la vida et vas trobant moltes persones: algunes vénen i, amb el temps, marxen. Amb altres ets tu qui surt corrent abans no sigui massa tard i, en canvi, amb algunes t’hi vols quedar per sempre més.

La Montse, per exemple, n’és una.
És la peça que conclou qualsevol trencaclosques vital, és la rialla que tothom vol de banda sonora i la mirada que busquem entre la multitud. La Montse és la resposta a les preguntes sense resposta; és la línia que defineix l’horitzó i la sorra que se’t posa entre els dits. La Montse és suau, dolça com el cotó fluix de fira. De fet, la Montse és com tota la fira junta: és imprevisible com una muntanya russa i innocent com el tren de la bruixa; és fràgil com un globus a punt d’explotar i divertida com un gronxador. Té l’energia dels autos de xocs i la disbauxa esbojarrada dels llits elàstics. És lúcida com aquelles que juguen a endevinar el futur i enginyosa com els que t’animen a pescar ànecs de goma a canvi de res. És com aquells pallassos de nas vermell que quan et miren et desarmen, i només els pots respondre amb un somriure de nen petit. 
La Montse és fàcil i és bona. És més llesta que una daina i més ràpida que una guineu. Li agrada més escoltar que parlar, menjar que beure i ballar que dormir, però també li agrada parlar, beure i dormir.
I és que a la Montse li agrada viure i t’ho fa notar, i quan ets al seu costat no tens més alternativa que ser feliç.
Amb ella tot és senzill i alhora profund; tot sembla simple i alhora etern.
Ella és tot el que hauríem de ser, com a mínim, una estona a la vida. Quan t’agafa la mà et sents poderós i quan t’abraça tornes a ser un infant.
Si no coneixeu cap Montse, ja podeu començar a buscar-la, perquè gent com ella té un do i el millor de tot és que crec que no ho saben... I això no passa sovint.




Gràcies a totes les persones que m'han dit que, al llegir aquest article, han pensat en mi ;-)


diumenge, 15 de maig de 2011

La Barraca del Paulino i altres...

...per que sempre me'n recordi per què vam riure tant aquella nit.........


:-)))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))



Motiu 1) Si me querey............IRSE!!!!!!!!!!!!! (Lola Flores al casament de la Lolita amb el Furiase)


Motiu 2) La Barraca del Paulino...


Motiu 3) La lupa ...






Divendres, 6 de maig 2011

dimarts, 10 de maig de 2011

Retalls de vida



Avui he vist tulipans, preciosos, de tots colors. I he pensat en tu. I en el Be...

Un matí de dissabte, de finals de gener, fred i plujós. I trist. Vas passar a formar part de la muntanya, tu, que tant l'havies viscut i gaudit, des de ben petit. Sobre teu hi vam plantar una alzina, L'Erra era darrera meu, portava un mono d'aquests d'anar en moto, de pell, molt entallat, de molts colors. I feia pudor d'alcohol, d'això me'n recordo molt. Va dir que creixeria ben forta aquesta alzina, que no es moriria mai.

Vaig deixar sobre teu uns tulipans, de molts colors, preciosos, eren grocs, i taronges, i roses. Al costat del teu nom. Quan ja marxàvem, l'Essa va caure, a terra ben estesa, sense coneixement, com una princesa ben bella i dorment, semblava que perdre el coneixement l'ajudaria a pair tanta pena, tanta tristesa. No es volia despertar, li vam aixecar les cames, la cridàvem. I res. Algú va demanar aigua, però érem dalt de la muntanya, i ningú en tenia. Vaig girar el cap, i vaig veure el Be que corria camí avall, sota la pluja, sense paraigües, amb l'abric blau marí llarg i elegant, que s'havia posat per venir-te a dir adéu, que li penjava, ara cap un cantó, ara cap a l'altre, enmig del camí enfangat. Jo no em podia moure, no sabia què fer, tothom es movia per mi. Al cap d'una estona, no sé, potser pocs minuts, però no ho sabria dir, va aparèixer de nou el Be amb una ampolla d'aigua, no em facis dir d'on la va treure, no ho sabré mai, però estava totalment suat i esgotat, i respirava amb dificultat, me la va donar i li vaig dir gràcies, mentre li acaronava la cara. No podia ni parlar, i es va reclinar endavant mentre es recolzava de mans als genolls, com en un intent de trobar l'aire que li faltava. Jo només me'l mirava. I ell a mi. De cop es va posar a plorar, i plorar, i no podia parar, es va asseure a terra, el cap entre les mans, com protegint-se. Em vaig ajupir al seu costat i vaig estar una estona acaronant-li el cap, no ens vam dir res.

Tot això m'ha vingut al cap en un moment, aquest matí. Escriure-ho m'ajuda a recordar amb tendresa, i, tot i que ara, al llegir-ho de nou em tremola tot per dins, això també farà que sigui una mica més forta, més valenta, que ahir.

Aquell dia ens va unir un sentiment especial, que només entenen els que han compartit llàgrimes.

diumenge, 1 de maig de 2011

Retalls de vida...



Crec que era l’any 78, potser el 77 no ho recordo bé. El que sé segur és que era hivern. Quan anaven cap a Barcelona van tenir un accident de cotxe, una corva tancada agafada potser a massa velocitat, anaven el pare, la mare, l’àvia, l’Anna (14), la Gemma (13) i l’Enric (4).  La mare va morir a l’acte, i el nen, en braços de la Gemma, que el va treure del cotxe i no va poder fer res per ell. 

Això va ser un diumenge a la tarda, al tornar a casa després del cap de setmana. Quan es van recuperar de les ferides, van tornar el cap de setmana, havien passat potser tres setmanes, era un divendres. Sempre  recordaré, sempre, que la Judit i jo vam anar a esperar-los a casa seva, a Sant Quintí, doncs volien tornar quan abans millor per enfrontar-se a la realitat tan dura que estaven vivint aquells dies, i que tant de temps seria present a les seves vides. I nosaltres hi volíem ser.

Van venir el pare, i les dues filles, i els esperàvem a la porta. Ens vam abraçar i vam entrar tots a la casa sense dir res, i van voler pujar a l’habitació que compartien els tres nens, nosaltres dues els vam seguir. Recordo que hi havia una llitera i un llit individual, i uns prestatges tots plens de joguines. L’Anna va agafar el  joc d’aigua de l’Enric, tantes vegades l’havia vist jo a ell jugant amb allò!!!! Era la moda del moment… 

Mai de la vida oblidaré la mirada perduda de l’Anna mentre premia els botons del joc i les anelles petites s’anaven movent, amunt i avall en moviments lents i tranquils…la Gemma era dreta mirant-nos, i el pare era recolzat a la porta, ningú gosava dir res…però la Judit i jo els vam acompanyar, tota la tarda.