diumenge, 28 d’agost de 2011

Mapa de los sonidos de Tokio

Últimament, deu ser l'edat però el meu nivell d'exigència creix i creix i em torno més selecte, doncs per a perdre una hora i mitja davant de la pantalla de la televisió ha de ser per veure una cosa que realment valgui la pena. Trio i trio fins a pensar que realment gaudiré de l'estona i m'aportarà coses, em farà sentir coses...aquest cop ho he aconseguit. 
Quan una es disposa a veure una pel·lícula de la Coixet, sempre ha d'estar preparada per a plorar i per tant hem de seure al sofà amb la caixa de mocadors ben aprop... La veritat és que no em va caure cap llàgrima, però em va agradar tant aquesta cinta, és tan preciosa en la seva fotografia, que de cada fotograma en podríem fer un quadre, i emmarcar-lo...la música també hi té molt a veure en l'atractiu de la història, que té un rerafons tan líric, tan punyent, com sempre és l'amor quan flueix amb força, en el lloc i el moment menys adequat... Una història d'aquelles que vaig mirar sense pestanyejar gairebé, i que quan es va acabar, en sortir els crèdits em van fer sortir un "ooohhhhh" ofegat, que em surt sempre que veig una cosa que em fa emocionar... 

La filla d'un important home de negocis japonès es suicida, i el pare, desesperat, fa culpable el que era la seva parella en el moment de la seva mort, un català afincat a Tòkio (Sergi López), que té una botiga de vins "sensuals" a la ciutat. La Ryu és la noia que contracten com a sicària perque l'assassini, de nit treballa en un mercat de peix del centre de la ciutat netejant tonyines i de dia lluita contra l'insomni, menja núvols de maduixa i mata persones a canvi de diners. L'amor sorgeix entre els dos i fan que la història sigui digne de veure i de gaudir...