diumenge, 30 d’octubre del 2011

Avui m'ha agradat...

He après .... Que la millor aula d'aprenentatge està als peus d'una persona gran.


He après ... Que quan estàs enamorat, es nota..


He après .... Que quan només una persona em diu, "El teu somriure m'alegra el dia", m'alegra el dia.

He après .... Que ser bona persona és més important que tenir la raó.


He après .... Que mai hem de rebutjar el regal d'un nen.


He après .... Que la vida és com un rotllo de paper, mentre més s'acosta a la seva fi, més ràpid s'acaba.


He après .... Que hauríem d'estar contents de no tenir tot el que demanem.


He après .... Que els diners no compren la classe.


He après .... Que les petites coses de cada dia fan que la vida sigui espectacular.


He après .... Que sota la cuirassa més dura hi ha algú que vol ser apreciat i estimat.


He après .... Que Déu no ho va fer tot en un dia. Que em fa pensar que jo puc?.


He après .... Que ignorar la realitat no canvia la realitat.


He après .... Que quan planeges venjar-te d'algú, estàs deixant que aquesta persona et continui ferint.


He après .... Que és l'amor i no el temps el que tanca totes les ferides.
He après .... Que la forma més fàcil de créixer com a persona és envoltar-te de gent diferent de tu.


He après .... Que tots amb els que et trobes es mereixen que els rebis amb un somriure.


He après .... Que ningú és perfecte fins que t'enamores d'aquesta persona.


He après .... Que la vida és dura però jo sóc més dur.


He après .... Que les oportunitats mai es perden; algú prendrà les que deixis passar.


He après .... Que quan t'aferres a l'amargor, la felicitat se n'anirà a un altre port.


He après .... Que voldria haver-li dit al meu pare que l'estimo, una vegada més, abans que morís.


He après .... Que un somriure és una forma molt barata de millorar la presència.




He après ... Que no puc decidir com em sento, però si puc decidir que faré sobre això.


He après .... Que mentre menys temps tinc disponible, més coses he de fer!!!!


Cabo Buena Esperanza, Sud-Àfrica

dimecres, 19 d’octubre del 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

Paul Auster - Creía que mi padre era Dios...

Paul Auster convida als oients d'un programa de ràdio a que expliquessin una història real però que fos increïble. La resposta fou abrumadora: Més de quatre mil relats, dels quals Auster va seleccionar i editar-ne 180, recollits en aquest volum que m'està fent més distretes les tardes de rehabilitació...de la meva espatlla cascada. 

Històries relatades per gent de totes les edats, orígens i trajectòries vitals...històries normals i extraordinàries a la vegada, equívocs surrealistes, desgraciades coincidències, situacions on la mort se sent molt aprop, trobades miraculoses, premonicions que s'acompleixen, pesars, dolors, somnis...en un meravellós llibre.


Una història que m'ha encantat, i m'ha fet riure a soles entre la gent que em rodeja a la sala...i la vull deixar aquí per al record ;-)


 Home contra abric

"La primera i única vegada que ens vam veure fou en un bar de moda en una freda nit de novembre. Jo havia contestat a la nota que ella havia publicat a la secció d’anuncis personals: “…m’agradaria conèixer un home segur de sí mateix, entre 35 i 45 anys, un home al que li agradi passejar pel parc i xerrar en la foscor…, etc” Em va atraure l’estil senzill i musical d’aquell anunci.

Era morena, alta i prima i tenia uns trenta-tres o trenta-quatre anys. Tenia una conversa interessant i em mirava als ulls mentre parlava. Era guapa i intel·ligent i em va agradar d’immediat. No dubtava de que desitjava tornar-la a veure. I el millor de tot: Pressentia que ella no posaria cap pega en tornar a veure’m. Jo només havia de procurar no fotre la pota ni cometre cap relliscada durant la resta d’aquella trobada.

Quan ja ens preparàvem per a marxar, ella fou la primera en posar-se el seu pesat abric d’hivern. Es va col·locar la bufanda i va enfundar els seus llargs i elegants dits en uns guants de conduir. Quan va estar llesta, es va quedar dreta, esperant pacientment a que jo m’abrigués.
Vaig despenjar el meu anorak del respatller del tamboret, i, agafant-lo del coll firmement amb la mà esquerra, vaig posar el braç dret en la màniga dreta.

Amb l’abric a mig posar, vaig estirar el braç esquerre cap al darrera per a posar-lo en la màniga esquerra. Però, per alguna raó, no vaig encertar amb el forat. Vaig tornar-ho a intentar, i vaig tornar a fallar. Vaig decidir posar tot el meu esforç en aquella àrdua tasca.
Estava tan absort en el que feia que no em vaig adonar que el meu cos es començava a enroscar en una estranya torsió. Quant més em retorçava, més es retorçava el meu abric, i així la meva màniga es seguia mantenint a la mateixa distància de la meva mà neguitosa. Vaig notar com la suor m’envaïa el front. Era com si la distància entre les mànigues s’hagués escurçat durant les últimes dues hores. Jo remugava i rebufava mentre lluitava per insertar la mà, o, millor dit, per assolir la màniga.  Com havia de saber que havia caigut en les  urpes de la meva pròpia perdició? Amb tants girs, tenia les cames completament enroscades.
Ningú pot romandre dempeus al mateix temps que es contorsiona i llença cops de puny cap enrera buscant una màniga que es mou a la seva esquena. Vaig començar a perdre l’equilibri. Vaig caure a terra lentament. Allà estirat, enredat en el meu abric i cobert parcialment per ell, vaig gosar aixecar els ulls cap a la meva acompanyant. Cap dels dos va dir res. Ella no havia vist en sa vida a un home barallant-se amb el seu propi abric, i que, aquest, a més a més, acabés derribant-lo després de la lluita."

Mel Singer (Denver, Colorado)


Avui m'ha agradat...

"MAKE ME FEEL BETTER

El sabor dels teus petons. Una bona conversa. Fluir. respirar fons. La calidesa de l'amistat de debò. Equivocar-me i saber rectificar. Tocar-te. Aconseguir gaudir del present. Saber perdonar. Un bany al mar. Sentir-me minúscul en la immensitat. Fer-me gegant en les teves carícies. Dormir al desert. Canalitzar la por. Riure fins a plorar. La llum i la foscor. Viatjar sense dia de tornada. Tornar a casa i... què hi dius, ens aparellem de nou?"

És el lema de la nova temporadade les botigues...

dimecres, 21 de setembre del 2011

Avui m'ha agradat...


"Cometí errores...
Lloré por quién no debía, y reí con falsas amistades.
Perdoné demasiado.
Callé te quieros por miedo y verdades por no hacer daño.
He abrazado a la persona que pensé que nunca me haría mal y me he dado cuenta de que esa persona no se merecía ni el roce.
Descubrí que el paraíso puede encontrarse en el tacto de una piel, y que los besos pueden hacerte volar.
Disfruté de pequeños detalles, y aprendí poco a poco en qué consiste la vida. 

Y el secreto de todo, está en no arrepentirse de nada..."

(Pensamientos y sentimientos)



dissabte, 3 de setembre del 2011

Dia especial i fantàstic :-)))))))))))


Primera impressió, ens acabem de trobar però hem rigut ja tant de temps juntes que no ens fem estranyes



Sense ulleres......uuuupppssss!!! Amb ulleres!!!!!!






Confidències, relax i bones vibracions abans de dinar...

 La pedra de la salut...gràcies Montse!!!!!!!!!!!!! La Cris ja l'ha batejat!!!



No fotosssss!!! Amb aquests pèls!!!!!!!!!!!!!

 Mmmmmmmmmmmm....quin dinar tan especial, i el lloc i la companyia!!! 


Las almejillas!!!!!!!!!!! I el calentorro!!!!!! Sílvia!!!!!!!!!!!

El veí de taula ens tira la foto, sempre escoltava, i mirava!!!!! Una mica més i se'n asseu sobre

Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu que bo el coulant amb gelat de vainilla................. en demanem dos i ens els partim......els mitxelins!!!!!

 Tant de riure necessitarem un orinal!!!!!!!!!! jejejeje

 Complicitat i sensacions molt bones

 Ufffff tantes birres...........i vi...........i gin-tònics!!!!!!!!!




"Hi ha vegades que no saps ni com ni perquè, igual és casualitat, o millor dit sort, que et creues amb persones que en un sol dia, et donen vida, rialles, bones sensacions, bons moments, et fan oblidar de les teves històries, dels teus problemes..............en poques paraules et fan sentir bé.
Avui ha estat un dia d'aquests .......
Gràcies Princeses, per ser com sou.♥ ♥ ♥"  (Paraules de la Sílvia P., i compartides per totes, Montse F, Cristina N., i jo).

divendres, 2 de setembre del 2011

Avui m'ha agradat...

"...Corre, fluye, se curva, se estira y se comprime. Es caótico y turbulento y va en todas direcciones. Posee un pasado, un presente y un futuro. No podemos verlo, ni olerlo, ni tocarlo, pero aun y así, rige nuestras vidas. Todos somos pasajeros del tren del tiempo, con un pasado, un presente y un futuro, y nos guste o no, nos dirigimos hacia nuestro destino a un ritmo imparable de un segundo por segundo."

(T.G.Vicente)



diumenge, 28 d’agost del 2011

Mapa de los sonidos de Tokio

Últimament, deu ser l'edat però el meu nivell d'exigència creix i creix i em torno més selecte, doncs per a perdre una hora i mitja davant de la pantalla de la televisió ha de ser per veure una cosa que realment valgui la pena. Trio i trio fins a pensar que realment gaudiré de l'estona i m'aportarà coses, em farà sentir coses...aquest cop ho he aconseguit. 
Quan una es disposa a veure una pel·lícula de la Coixet, sempre ha d'estar preparada per a plorar i per tant hem de seure al sofà amb la caixa de mocadors ben aprop... La veritat és que no em va caure cap llàgrima, però em va agradar tant aquesta cinta, és tan preciosa en la seva fotografia, que de cada fotograma en podríem fer un quadre, i emmarcar-lo...la música també hi té molt a veure en l'atractiu de la història, que té un rerafons tan líric, tan punyent, com sempre és l'amor quan flueix amb força, en el lloc i el moment menys adequat... Una història d'aquelles que vaig mirar sense pestanyejar gairebé, i que quan es va acabar, en sortir els crèdits em van fer sortir un "ooohhhhh" ofegat, que em surt sempre que veig una cosa que em fa emocionar... 

La filla d'un important home de negocis japonès es suicida, i el pare, desesperat, fa culpable el que era la seva parella en el moment de la seva mort, un català afincat a Tòkio (Sergi López), que té una botiga de vins "sensuals" a la ciutat. La Ryu és la noia que contracten com a sicària perque l'assassini, de nit treballa en un mercat de peix del centre de la ciutat netejant tonyines i de dia lluita contra l'insomni, menja núvols de maduixa i mata persones a canvi de diners. L'amor sorgeix entre els dos i fan que la història sigui digne de veure i de gaudir...
















dissabte, 27 d’agost del 2011

Mafalda dixit...Viure despentinada


Hoy he aprendido que hay que dejar que la vida te despeine, por eso he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad... El mundo está loco. Definitivamente loco... 

Lo rico, engorda. Lo lindo sale caro. 
El sol que ilumina tu rostro arruga. 
Y lo realmente bueno de esta vida, despeina...

- Hacer el amor, despeina. (QUIERO VIVIR DESPEINADA!!!) 
- Reírte a carcajadas, despeina. (SIIII ME DESPEINO BASTANTE!) 
- Viajar, volar, correr, meterte en el mar, despeina. (SOLO ME FALTA EL PARACAIDAS) 
- Quitarte la ropa, despeina. (MMMMMMM TAMBIEN ME GUSTA LA IDEA!)
- Besar a la persona que amas, despeina. (MMMMMMM ESTO NO SUCEDE TANTO COMO QUISIERA) 
- Jugar, despeina. (SIIIIIIII A JUGAR!!!! TAMBIEN ME GUSTA......) 
- Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina. (JAAAA EN ESA ESTOY COMPLICADA) 
- Bailar hasta que dudes si fue buena idea ponerte tacones altos esa noche, te deja el pelo irreconocible... (SIIIIIIII ESTA TAMBIEN BAILO CON PASIÓN) 
Así que como siempre cada vez que nos veamos (EN NUESTRO CASO UDS. ME LEERAN) yo voy a estar con el cabello despeinado... Sin embargo, no tengas duda de que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida.
Es la ley de la vida: siempre va a estar más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse. (SI SIEMPRE ES PREFERIBLE INTENTARLO QUE QUEDARSE CON Y SI HUBIERA.............)

Puede ser que me sienta tentada a ser una mujer impecable, peinada y planchadita por dentro y por fuera. El aviso clasificado de este mundo exige buena presencia: Peinate, ponete, sacate, comprate, corré, adelgazá, comé sano, caminá derechita, ponete seria... Y quizá debería seguir las instrucciones pero ¿cuándo me van a dar la orden de ser feliz? Acaso no se dan cuenta que para lucir linda, me debo de sentir linda... ¡La persona más linda que puedo ser! Lo único que realmente importa es que al mirarme al espejo, vea a la mujer que debo ser.

Por eso mi recomendación a todas las mujeres y por que no hombres: Entregate, comé rico, besá, abrazá, hacé el amor, bailá, enamórate, relajate, viajá, saltá, acostate tarde, levantate temprano, corré, volá, cantá, ponete linda/o, ponete cómoda/o, admirá el paisaje, disfrutá, y sobre todo, dejá que la vida te despeine!!! Lo peor que puede pasarte es que, sonriendo frente al espejo, te tengas que volver a peinar...

divendres, 12 d’agost del 2011

Avui m'ha agradat...

Jo tinc, i si no tinc busco, els meus moments per pensar, suposo que com tothom. Sobretot és, quan estic prenent el sol: molta estona de desconnexió del món a través de la música i de la quietud, i quan me’n vaig a dormir. I molts cops he pensat justament en el poder de la roba, en les nostres vides. El poder del record, associat a una peça de roba. I avui, quan he llegit aquesta columna en un diari, he pensat que tots tenim la samarreta que ha plorat tant, i la camisa que ha aguantat el meu malhumor sense tenir-ne cap culpa, i els pantalons que portava el dia de l’accident de cotxe, que van quedar totalment ensangonats, i eren de color blanc!!

No m’he pogut estar de penjar el text, per a recordar-lo, quan faci falta…

“Al final arriba el gran dia. Els bitllets d’avió guardats a la bossa. La roba escampada sobre el llit. I, al mig, la maleta mostrant les seves tripes buides a l’espera de sadollar la fam de viatge. Massa roba, reconeix ella fent una escombrada ràpida amb la vista. Amb un sospir mandrós, comença a seleccionar. La samarreta negra, sí. Li porta bons records. La va portar el dia que van quedar per dinar per primera vegada. Fa gairebé un any. A ell se li esmunyia la mirada per l’escot i a ella li agradava. La doblega amb cura i les seves mans s’impregnen de carícies i rialles. Segueix amb més samarretes, totes elles també es van abraçar a ell. Dubta amb la blava…aquell dia ell es va acomiadar. Al final, la doblega i la pell li cou. Sense aturar-se a pensar, col.loca el vestit blanc dels matins de llum, un parell de texans… Una mica més formal, es diu, i comença a cordar la brusa negra. La va portar la tarda que els van comunicar que l’empresa tancava, també el matí que va aconseguir la seva nova feina i la nit trista en qué ell va morir. La plega i un entreviat d’emocions queden a cada plec.
Encara hi ha lloc per al vell jersei blau, el company de les tardes plujoses entre llibres. Els llibres! Els té preparats a la tauleta. Un l‘hi va regalar ell, els altres els va comprar ella, quan va passar tantes tardes al cafè d’aquella llibreria, recordant-lo. Tanca la maleta. A dins hi queda atrapat el viatge d’un any. “

(Emma Riverola)