divendres, 12 d’agost de 2011

Avui m'ha agradat...

Jo tinc, i si no tinc busco, els meus moments per pensar, suposo que com tothom. Sobretot és, quan estic prenent el sol: molta estona de desconnexió del món a través de la música i de la quietud, i quan me’n vaig a dormir. I molts cops he pensat justament en el poder de la roba, en les nostres vides. El poder del record, associat a una peça de roba. I avui, quan he llegit aquesta columna en un diari, he pensat que tots tenim la samarreta que ha plorat tant, i la camisa que ha aguantat el meu malhumor sense tenir-ne cap culpa, i els pantalons que portava el dia de l’accident de cotxe, que van quedar totalment ensangonats, i eren de color blanc!!

No m’he pogut estar de penjar el text, per a recordar-lo, quan faci falta…

“Al final arriba el gran dia. Els bitllets d’avió guardats a la bossa. La roba escampada sobre el llit. I, al mig, la maleta mostrant les seves tripes buides a l’espera de sadollar la fam de viatge. Massa roba, reconeix ella fent una escombrada ràpida amb la vista. Amb un sospir mandrós, comença a seleccionar. La samarreta negra, sí. Li porta bons records. La va portar el dia que van quedar per dinar per primera vegada. Fa gairebé un any. A ell se li esmunyia la mirada per l’escot i a ella li agradava. La doblega amb cura i les seves mans s’impregnen de carícies i rialles. Segueix amb més samarretes, totes elles també es van abraçar a ell. Dubta amb la blava…aquell dia ell es va acomiadar. Al final, la doblega i la pell li cou. Sense aturar-se a pensar, col.loca el vestit blanc dels matins de llum, un parell de texans… Una mica més formal, es diu, i comença a cordar la brusa negra. La va portar la tarda que els van comunicar que l’empresa tancava, també el matí que va aconseguir la seva nova feina i la nit trista en qué ell va morir. La plega i un entreviat d’emocions queden a cada plec.
Encara hi ha lloc per al vell jersei blau, el company de les tardes plujoses entre llibres. Els llibres! Els té preparats a la tauleta. Un l‘hi va regalar ell, els altres els va comprar ella, quan va passar tantes tardes al cafè d’aquella llibreria, recordant-lo. Tanca la maleta. A dins hi queda atrapat el viatge d’un any. “

(Emma Riverola)