"Diuen alguns que, a
certa edat, a partir dels quaranta, ens fem invisibles, que el nostre
protagonisme en l’escena de la vida declina, i que ens tornem invisibles en un
món on només hi cap l’ímpetu dels joves.
No sé si m’hauré
tornat invisible per al món, és molt probable. Però mai com avui he estat tan
conscient de la meva existència, mai m’he sentit tan protagonista de la meva
vida i mai he gaudit tant del moment com ara.
Ara sé que no sóc la
princesa del conte de fades i que no necessito que vingui a salvar-me un
príncep blau en un cavall blanc, perquè ni sóc una princesa, ni visc en una
torre ni hi ha cap drac que m’estigui vigilant.
Avui em reconec com
una dona, capaç de moltes coses. Sé que puc donar sense demanar, però també sé
que no he de fer res ni donar res que no em faci sentir bé.
Per fi he trobat ...
(fins ara!) a l’ésser humà que sóc, amb les seves misèries i grandeses.
He descobert que puc
permetre’m el luxe de no ser perfecta, d’estar plena de defectes, tenir
debilitats i d’equivocar-me; de no respondre a les expectatives dels altres i
fins i tot de fer algunes coses indegudes.. I a pesar de tot, sentir-me bé.
I per si fos poc,
sentir-me estimada per moltes persones que em respecten i m’estimen tal
com sóc, sí molts cops una mica boja, i
mandona, i tossuda. També dolça, i xerraire, i divertida, i alguns moments
també trista, perquè també tinc els meus moments tristos, aquells que em dóna
per plorar.
Quan em miro al
mirall ja no busco a la que vaig ser en el passat, somric a la que sóc avui...
me n’alegro del camí fet, i assumeixo els meus errors.
... què bé no sentir
aquell desassossec permanent que produeix córrer darrera els somnis...que bé,
ja aprenc a tenir paciència... L’ésser humà triga molt a madurar oi?
Avui sé... per
exemple, que no puc retenir el mar, encara que quan hi sóc aprop, voldria no
haver-lo de deixar mai.
Avui sé que si me’l miro, m’omplo d’ell. I quan arriba
el moment de marxar, m’acomiado d’ell i
li dic: “Fins aviat!”.
També avui sé que
els meus amics i amigues són peregrins del mateix camí, i en qualsevol moment ens trobem, i ens estimem.
Avui sé... que ningú
és responsable de la meva felicitat, només jo!
Avui sé... que el
vent extén els seus braços quan camino pel carrer... i que només depèn de mi
sentir-lo.
Avui sé... que la
vida és preciosa i única, perquè l’he vist marxar ja molts cops.
Avui visc la vida
així com és, bonica, amb les seves anades i vingudes, amors i desamors, amb les seves estones de marea baixa, amb les seves postes de sol i amb el seu soroll
incessant. Només vull deixar-la córrer. No vull demanar-li res, només vull
tenir el que jo em busqui, només vull el que em mereixi.
Avui he après que no sóc una dona invisible"
(Trobat per internet, per a totes les dones del món, 8 de març de 2013)
Amb el vent a favor
