dimarts, 31 d’agost de 2010

NO T'ATURIS...








No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.

No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí que poden canviar el món.

Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasis.

Ens fa caure, ens fa mal, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: Pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar, perquè en somnis és lliure l'home.

No caiguis en el pitjor dels errors: EL SILENCI.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis. FUIG.
"Emet els meus xiscles pels sostres d'aquest món",diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses, però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.

Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritat.

Pensa que en tu està el futur i encara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir, dels nostres "poetes morts", t'ajuden a caminar per la vida.
La societat d'avui som nosaltres: Els "poetes vius". No permetis que la vida et passi a tu sense que la visquis...

Walt Withman, poeta nord-americà, 1819-1892
A Vilafranca hi ha un restaurant dedicat a ell, a la paret es pot llegir aquest poema...

dissabte, 28 d’agost de 2010

El Djem







Al veure aquesta imatge podríem pensar que estem a Itàlia davant les restes d'un amfiteatre romà, però no és pas així, aquest monument tan espectacular es troba enmig d'un desert, a Tuníssia.
L'amfiteatre és ben bé al mig d'enlloc, i al veure'l tenim la impressió de que ha caigut del cel en un lloc equivocat... És un dels monuments més preciosos i impressionants que he vist, potser perque no te l'esperes...!
El DJem es una de les poblacions relativament properes a la costa i màxim exponent d'una de les grans civilitzacions que poblaren el país: la romana. En aquesta població s'hi troba l'amfiteatre millor conservat del món, fet construïr per l'emperador Gordià als voltants de l'any 230 d.c.
Els seus 148 metres de llarg per 122 d'ample són testimonis d'infinitat de lluites de gladiadors i de les seves morts, impressiona arribar i veure'l emergir del mig de res! El seu estat de conservació és excel·lent, tenint en compte que han passat 18 segles des de la seva construcció..
L'any 1979 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Què fa la música tan gran?



Aquesta cançó que trobo tan fantàstica, emocionant...ho és més la versió instrumental de baix?????

O potser més brutal encara la força de la versió de dalt, tan intimista???

Per a mi són tan bones totes dues, que me les deixo a la vista per a tenir-les ben aprop i gaudir-les...


diumenge, 8 d’agost de 2010

Ahora quién...Marc Anthony

Anem a fer l'última a l'On, és que jo no puc més, després del Trànsit, el Ze, tantes copes i altres coses...quin cansament, però un dia que ens hem trobat, aprofitem, fem l'última vinga va...

No hi ha ningú, anem a la sala de salsa?...ostres, tampoc hi ha ningú, mmmmm que bé, l'aire condicionat està engegat i el local net i polit, ningú ha aixafat aquest terra avui... ballem? A fora 35 graus de temperatura, una calor espantosa, la música puja per les cames i pels nostres sentits que estan tots oberts, esperant absorvir tots els efectes de la moguda, s'obre la porta, osti ara resulta que s'animarà...dos homes, camisa blanca i texans, cabells perfectament tallats, curtíssims, pell bronzejada, ben afaitada i perfumada, detectem al moment que porten la salsa dins, ens miren i un vé deseguida cap a mi, quieres bailar?, gracias, pero no sé bailar salsa, yo te enseño mujer, déjate llevar...la meva parella, en comptes de molestar-se, em mira i em diu dona, balla, que ja t'aguanto jo la bossa...em fan un mal als peus que no puc més, les sabates amb el taló alt apreten ja i provoquen un malestar que es pot evitar treient-me-les...ballo descalça, em deixo portar pel colombià, m'agafa la mà dreta amb la seva esquerra, i amb l'altra em prem per la cintura, jo toco les espatlles musculades i morenes, i els meus peus es mouen al compàs que ell em marca, no sé com però ballo totalment acompassada amb els seus moviments, l'aire condicionat gela l'ambient i s'agraeix, l'altre colombià balla amb la meva amiga, mentre el bàrman eixuga gots i ens mira...sabes? tengo un hijo de tres años, vivo en Tarragona, vienes mucho por aquí?...em diu mentre girem i girem, mai havia sentit tant la música, ens toquem de front mentre em parla i de cop, quan la música ho marca, em fa girar i torno cap a ell sense ni saber còm...després de molta estona, lo siento, tengo que irme, em fa un petó a la mà i se'n va, mentre em va mirant, li dic adéu amb la mà i un somriure...anem a buscar una altra copa, m'ha agafat una set amb tant de moviment, però ha estat una experiència preciosa, ballar salsa amb un colombià, la pista per a nosaltres...la porta es torna a obrir, es que no me puedo ir, tengo que bailar la última contigo!!! Comença a sonar el Marc Anthony i ballem, sense dir res, només amb un somriure, sempre em recordaré del colombià misteriós quan la sento!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aquesta és una història real, que em va passar fa uns quants estius, i l'he escrit per a recordar-la sempre, no oblidar-la!!!


diumenge, 1 d’agost de 2010

Fi, David Monteagudo


Aquest company de poble, casteller i gran esportista, ens ha sorprès a tots amb la seva primera novel·la.

El millor d'una novel·la consisteix en crear aquesta atmosfera necessària per a que la inquietut que envolta als protagonistes des del començament de la narració, vagi acaparant la nostra atenció, fent-nos devorar les pàgines per a descobrir què va a passar a cada moment, quin nou descobriment ens deixarà a nosaltres els lectors i als protagonistes amb la boca oberta.
A tot això hi contribueixen uns diàlegs boníssims, perfectament estructurats, dinàmics i reals que doten de gran personalitat als nou protagonistes del reencontre, cadascun amb les seves característiques definides, reflectint aquell caràcter de l'adolescència que no ha evolucionat amb els anys, amb els seus defectes i virtuts, que es van engrandint segons passen les hores i la situació es torna cada cop més desesperada.
La pega que se li pot posar i de fet li poso a la novel.la és la falta d'un final decisiu i l'absència de ressolució dels interrogants que es van creant al llarg de la història. Però això no treu que sigui una història vibrant, intensa i summament inquietant, i totalment recomenable.

Homes, Isabel-Clara Simó


Divertits, poca-soltes i a vegades profunds i emocionants.

Així m'ha semblat "Homes", un conjunt de relats sobre l'univers masculí en el que Isabel-Clara Simó desgrana diverses tipologies d'homes en 22 contes breus, tots tractats amb humor, ironía, "i un punt de mala llet", segons l'escriptora.

En aquest ventall d'homes inclou víctimes i botxins, homosexuals, trasvestits, durs, insensibles i tendres, caòtics i meticulosos extrems, arrogants, però també dominats; violents, però també violentats; triomfadors, però també derrotats.


Aquesta escriptora de referència ens mostra unes instantànies de l’univers masculí amb una bona dosi d’ironia i enginy, però alhora també amarades d’estima i tendresa. Relat a relat, l’autora capgira els estereotips més arrelats i ens mostra un retaule de mascles contemporanis per a tots els gustos. Molt gaudit!!

I la portada...molt suggerent!!!