Avui he rellegit Pollastre amb prunes, de Marjane Satrapi, que tots coneixereu per Persépolis.
Teheran, 1958. Nasser Ali Khan, és un músic iranià que decideix morir, segons ell perque la seva dona, amb la que té una relació totalment morta i acabada, li ha trencat el tar (llaüt iranià), en una baralla conjugal. Aquest instrument era la seva vida, ara no en troba cap que soni com el seu. O potser és la seva vida, que ja no és igual...? Els veritables motius de la desgràcia del Nasser s'aniran desvetllant a mida que anem passant pàgines, i això serà aviat, perque a mesura que llegeixes és impossible deixar-lo...
Una exquisidesa d'obra: Pur caviar iraní.
Quan Nasser té una etapa creativa de ben jovenet però està destrosssat per una història d'amor molt trista, el seu mestre dervitx intenta convènce'l de que..."Pensa que vius una història d'amor, i aquestes, gairebé sempre acaben tràgicament, o fan patir molt. Has vist mai algú escriure un poema sobre la dona amb qui s'ha casat que l'emprenya tot el dia? Potser et penses que si Romeu i Julieta haguéssin tingut fills se n'hauria escrit un llibre ??"
"Cinc homes s'estan en un fosc estable dins del qual hi ha un elefant. Cap d'ells ha vist mai un animal d'aquella mena, i decideixen tocar-ne cadascun una part per delimitar-ne la forma.. És un barrot gruixudíssim!!! No, no, jo n'estic segur de que té quatre columnes!! S'assembla a un ventall molt gros!! De cop i volta, algú encengué una espelma i tots els homes van veure l'elefant sencer...Segons la part que havíen tocat, cadascú tenia una idea pròpia de l'animal. La vida és semblant: li donem un sentit depenent del nostre punt de vista. Només la saviesa pot, com la llum de l'espelma, obrir-nos a la visió global de l'existència. I la clau de la saviesa és el dubte. Si dubtessis una mica, segur que no series tan pretenciós..."
(Rumi, poeta iranià que exaltava l'amor místic i que fundà l'orde sufí dels mulavi, altrament coneguts per dervitxos giròvags)
