Just el dia de Sant Jordi vaig acabar de llegir-lo. Em va durar molts dies, no pas perquè em costés de llegir, ni perquè em fes mandra fer-ho, si no tot el contrari. Me'l guardava, com les coses exquisides es volen assaborir sense cap mena de destorb ni nosa. Em buscava el moment tranquil, el moment silenciós i envoltat de soledat provisional i fugissera. El moment que tant manca avui en aquesta societat en la que vivim, ja ho sabem tots. I me'l guardava com es guarden les coses bones, i que no vols que s'acabin mai. Històries de tots, de cadascun de nosaltres, sensacions que hem viscut, i ens n'adonem compte que no som els únics com crèiem fins ara... El mal que fa un mail desitjat que no arriba, o quan arriba no és com l'esperàvem. Absències, falses esperances, veritables decepcions. I bons moments, que passen com una exhalació i quan ens n'adonem ja han fugit. Però ens en queda el record per sempre, el retall d'imatges i paraules dites i sentides, de fet és tot el que ens queda a la vida, el que hem viscut i el que hem sentit. El que ens fa ser la persona que som avui. He viscut la vida del Marc, la Bel, la Clara, el Joan, l'Emma... com si fos talment un retall de la meva. I de la vostra, la de tots. Vida viscuda a través de les teves paraules. Gràcies Jordi, he sentit que l'havies escrit per a mi. I estic contenta de poder-t'ho haver dit avui en persona, i que t'hagi agradat sentir-ho.
