dissabte, 25 de desembre de 2010

Al Toni Riera i la Blanca

Fa dies que volia escriure aquest post, perquè hi penso moltes vegades, en les coses que he fet des que a finals de l'any 2006 em vaig enredar en el primer carnaval de la meva vida, vam sortir per primer cop el 2007, la gent del CAS Vilafranca; tots érem novells en el tema i no sabíem ben bé com fer-ho, amb els anys i la feina entre tots en vam anar aprenent, i sobretot vam ballar, assajar i ballar hores i hores, i riure!!, i passar fred a les rues, i compartir una copeta per escalfar-nos, i treballar, fent-nos els vestits i les carrosses, i emocionar-nos ballant quan ens sortia tan bé que tothom ens mirava, això ho tindré sempre amb mi...!! Fa dos anys que vam decidir seguir fent camí carnavaler amb les Guerreres dels Monjos, però jo mai oblidaré tot el que he viscut amb la gent del CAS, i l'amor pel ball i per l'esport que em vas transmetre tu, Toni, junt amb la Blanca, i avui sé que SI VULL, PUC, que SEMPRE ES POT FER MILLOR, que ELS SOMNIS ES FAN REALITAT, i que EL QUE NO FEM ARA, NO HO FAREM MAI.


Sou uns cracks, com vam gaudir tots aprenent dels grans mestres!! Ha estat un immens plaer ballar i aprendre i compartir i viure totes aquestes experiències amb vosaltres. GRÀCIES.


Aquí un vídeo d'una de les vostres actuacions, l'última que he vist, i que tant vaig gaudir, FANTÀSTIC TONI. 





Lhome de l'abric gris de llana...

L’home de l’abric gris de llana,
que ara mateix li amaga l’ànima,
passeja amb les mans a les butxaques,
reflectint llums de Nadal a les ulleres
com guspires d’un pensament d’estrelles.

La mirada altiva però de llàgrimes,
els records li brollen per les galtes,
la nostàlgia avui és la seva casa,
i tan sols rumors a ell l’acompanyen
absent de tothom que riu i balla.

De sobte mira el tint vermell de l’horitzó,
pensant que potser ella hi té mirada,
cercant trobar-la allà com una màgia
que només ell serà capaç d’imaginar-la.
Pensant que ara voldria acariciar-la.




 (Poema del Xavier Folch Saderra, tinc toooot el seu permís per a posar-lo al meu bloc, gràcies Xavier, m'ha encantat!!)

Per a recordar...


Per tenir sempre ben present, no sigui cas que algun dia se m'oblidés, que aquesta gent tan ben parida, són AMICS MEUS.


(Aniversari de la Maite Puig, 28 novembre 2010)

divendres, 24 de desembre de 2010

STARWAY TO HEAVEN

Si hagués de donar a una cançó el títol de cançó de la meva vida, estic gairebé segura que triaria aquesta: L'he escoltat centenars de vegades en tots aquests anys, i cadascuna d'elles és especial i m'emociona. Avui l'he escoltat i mentre la sentia m'han vingut al cap una sèrie de coses, records, flashos, imatges, persones, situacions, i han estat tants, tantes coses, que les vull anotar aquí per a no oblidar-les. Mai.

- Cal Mari a Sant Quintí. Rosa, Núria, Judit, Xarli, guitarra, ginebra, i tres efes: fred, fum, foc.

- Jaume Santacana al tren, venint de Barcelona, principis dels anys 80. Porta un ràdiocassette i escolta aquesta cançó, està en tractament amb metadona, va amb una nòvia que està pitjor que ell. Ella encara viu, ell va morir fa molts anys.

- La meva germana i una amiga seva, la Fina, porten un vestit igual, una en color rosa i vermell i l'altra en dos tons de blau. És curtíssim  i cenyit, té un estampat de cotxes vermells en fons rosa. (Sí, cotxes!!) Porten les dues unes bótes amb plataforma i taló brutal, de xarol blanc, tenen uns serrells al darrera. Jo vull ser gran com elles per vestir-me igual. Escolten aquesta cançó en la maleta tocadiscs de l'època, i parlen de nois i de discoteques mentre riuen. Em fan fora.

- El lloc de trobada de la gent de Sant Pere de Riudebitlles, que han fet el Subi i els seus amics, és una espècie de cova-celler fosc-amb un sofà vell i una barra de bar, i bona música. Aquesta cançó hi sona sovint. Amb el temps serà un lloc emblemàtic per a la gent de la zona.

- Els segons temps de Salsa, Sant Quintí. Quan està al capdavant l'Àlex Santamaría de DJ, i nosaltres som els reis de la sala.També em recorda això.

- El Marlène, a Vilafranca, bareto mític a Vilafranca, típic de l'època de la moguda.


- Altres coses que em callo...

- Les meves cames adolorides, quan vaig a córrer, la suor, l'esforç, el dolor intens a les cames...han passat moltes coses, i molts anys, però encara escolto aquesta cançó...






dijous, 23 de desembre de 2010

CAÇADORA DE CUIR

"...Mi reticencia es la propia de cualquier hijo de vecino, a pesar de que papá aseveraba que la Guardia Civil defendió la legalidad vigente en Catalunya durante el alzamiento. Lo que vino tras la victoria de Franco fue otra historia, y la Guardia Civil se hizo a sangre y fuego una leyenda macabra, muy alejada de los principios republicanos. 
Pero algo me dice que entre tanto uniforme, insignias y complementos encontraré lo que estoy buscando.
Me armo de valor, entro en el distribuidor oficial de uniformes y vestuario de la Guardia Civil, me presento como "hijo del cuerpo", pregunto por las cazadoras de motorista que utiliza la Benemérita, alegando que mi padre tiene una que se cae de vieja y que, tras los servicios prestados a la patria y una vez retirado, quiero darle una sorpresa.
El amable señor que me atiende me enseña el típico gabán de cuero que se había convertido en un clásico de las carreteras españolas hacía décadas. Yo insisto en el modelo corto, haciéndole entender que era la misma cazadora que llevaba Marlon Brando en Salvaje
Mira por dónde, me entiende al instante. Desaparece en el almacén...se lo toma en serio: la búsqueda dura lo suyo.
Con cuidado, deposita sobre el mostrador el preciado trofeo, una cazadora en perfecto estado que, según él, lleva más de veinte años en el almacén.
Le sugiero de inmediato realizar la prueba de la chupa, aquella que según cuenta la leyenda dice que si realmente es auténtica y el cuero es de ley debe quedarse de pie una vez depositada en el suelo. 
Y así es. Superada la prueba y tras comprobar que el paso del tiempo y la humedad no han podrido a discreción las costuras, me hago con ella. 
Durante varios días permanezco observándola. Ella no es como las demás. Las otras que la precedieron nunca terminaron de estar a la altura.
Frente a mí, de pie, sin arrugarse, altiva, sensual y provocativa, animándome a cruzar la línea. Algo me dice que los tiempos de teddy boy tocan a su fin. 
Me doy una vuelta por una de las tiendas de ropa de cuero para turistas que acompañan a las Ramblas hasta los bajos fondos y encargo una buena puesta a punto a base de ungüentos mágicos. 
En un guarnicionero de la calle Hospital compro todo tipo de tachuelas de metal para adornar cuellos y cremalleras, mando coser un bordado con la imagen del pájaro loco en la espalda. Me miro al espejo: por primera vez me veo como realmente quiero ser.
Me subo el cuello de la chupa y salgo a la calle.
El calor húmedo que desprende Barcelona me pega el cuero negro al cuerpo. Una vez en casa mantengo al cazadora abrochada. Mamá me mira con resignación cuando le digo que tiene que hacerse a mí y yo tengo que aprendre a moverme con ella, es mi segunda piel. 
Sudo, pero no me importa, es un ritual iniciático; en casa piensan que me he vuelto loco.
La noticia de mi descubrimiento corre como la pólvora, a los pocos días se agotan las existencias.
La película El último vals, de Martin Scorsese, se estrena con gran algarabía. Luzco mi flamante chupa ante la mirada de los freaks que no entienden qué pinto yo en la cola. No alcanzo a escucharles. Sin dejar pasar un segundo me levanto las Ray-Ban, me acerco al primero de ellos y suelto a bocajarro:
- Miras algo, capullo?
Es lo que tiene el cuero negro."

(Loquillo, Barcelona ciudad, una crónica urbana de rock en tiempos revueltos)




divendres, 17 de desembre de 2010

Avui m'ha agradat...

"Cap relació humana contempla la possibilitat de que un es trobi en possessió de l'altre. En qualsevol parella d'ànimes, les dues són absolutament diverses. Tant en l'amistat com en l'amor, ambdues, colze amb colze, aixequen les mans juntes per a trobar allò que cap de les dues pot trobar per sí sola..."



(Albert Díaz Aznar)

Avui m'ha agradat...

"Si mirem darrera de la nostra espatlla (és igual la que sigui), sempre una ombra ens acompanya. Aquesta és la part de nosaltres que, sigui quin sigui el nostre estat d'ànim, roman sempre impertèrrita i ferma. Fem que el seu dibuix i disseny sigui sempre simpàtic, divertit i autèntic!!
Conclusió: Som el que transmetem, No el que volem reflectir!! (òstia, i és meu!!)"


(Enric Saborit Ureña)



dimecres, 8 de desembre de 2010

Avui m'ha agradat...

"...És arriscat", va dir l'experiència.
"...No té cap sentit", va dir la raó.
"...Intenta-ho!!", va xiuxiuejar el cor.


(Anna de Lamo, guerrera dels Monjos)



dilluns, 6 de desembre de 2010

BIUTIFUL





Del director d'Amores perros, 21 gramos i Babel, Alejandro González Iñárritu, que ja l'anomenen el rei dels mexicans tenebristes, no se'n podia esperar menys. Vam anar a veure la pel·lícula sense saber ben bé què ens esperava, que seria intensa i punyent ja ho pensava, però la veritat és que no imaginava que pugués arribar a causar-me el grau d'impacte que em va ocasionar.

Cop de puny brutal a l'estómac de la sensibilitat, tantes misèries humanes, tanta crueltat i desesperació, tristesa, impotència, davant la malaltia, la vida...tota la nit sense dormir és el preu que vaig pagar per anar al cinema...!!!!

El primer que he fet al llevar-me aquest matí, encara emparanoiada amb la pel·lícula, ha esta buscar les crítiques...aquí una mostra:

"Y el alarido de "Amores perros", diez años después, ha mutado aquí en un desgarro silencioso, opresivo; el dolor no se fragmenta ya en múltiples historias desdichadas, no; "Biutiful" es un solo, un continuo, cuyo hilo conductor resume Javier Bardem en su pasmoso, demoledor, rostro y una lucha redentora que hace daño a los ojos."

"Escalofriante trabajo, justamente premiado con el premio al Mejor Actor en el último Festival de Cannes." (Sobre Javier Bardem)

"Sumergido en un universo irrespirable, el espectador observa confortablemente crispado en su butaca todo lo que Iñárritu le restriega. Una eternidad de desgracias pulcramente rodadas, sabiamente reflejadas, difícilmente digeridas"...

(Crítiques de http://www.noticine.com/)

...El que és absolutament SEGUR és que no deixarà a ningú
INDIFERENT...

Estan per menjar-se'ls!!!!!!




Avui al Portal de l'Àngel de Barcelona, passejant amb la Mònica entre la munió impressionant de gent, hem detectat de lluny la paradeta dels Bombers de Barcelona que venien els seus últims calendaris, com per no veure'ls de lluny!!!!!

Hi havia els protagonistes de les fotos, amb les seves jaquetes reflectants, i uns cossos i somriures impressionants, com per no comprar-lo!!!! Aisssaisssaisssss...

M'alegraran les meves hores de cuina durant el 2011 ;-)



diumenge, 5 de desembre de 2010

Dissabte especial...


Anem a sopar? Tot és atractiu al BAR LOBO, el menjar, l'ambient, la música, la decoració, la gent.... al carrer Pintor Fortuny de Barcelona





 Després de sopar, teatre al Poliorama, gran obra, trepidant, sorprenent, intel.ligent...l'èxit de públic des del 2003 que es va estrenar és per alguna cosa...!!!

Sortint del teatre, unes copes a la cockteleria Boadas al carrer Tallers. És com retrocedir als anys trenta, ambient màgic, potser pels bàrmans en smoking, fent la seva feina sense immutar-se davant la clientela una mica passada de copes, potser pel mobiliari original i la fusta antiga...copes tranquil·les en un ambient molt atractiu, gent guapa, sembla que estem dins una novel·la del Truman Capote??



 I seguint amb les copes, al bar Escac, a la plaça del Bonsuccés, al bell mig del raval, bar encantador, bona música, a tope, perquè serà que em recorda tant el Marlène???????? Aaaaiii, era el bar on hi havia passat tantes i tantes hores de la meva vida, centre cultural i alcohòlic vilafranquí, als anys vuitanta, Lluís i Ricard Tenorio, els temps de la moguda...aquest Escac té el mateix aire decadent...

dijous, 2 de desembre de 2010

Kinesio



La conseqüència de ballar un can-can en comptes de mirar una peli aseguda al sofà, que seria mooolt més còmode, ateses les condicions climatològiques del poliesportiu de Pacs. Ganes de patir que té una.
Encara que, com diuen els castellans, "sarna con gusto no pica"...és ben veritat.