dimarts, 9 d’agost de 2011

Retalls de vida...

A vegades em vé al cap l'Essa, fa anys que no ens hem vist...

Eren els anys 80.

El tren, a les sis quaranta del matí. Va ple de gom a gom i la gent vol dormir, tothom al menys ho intenta, recolzant el cap al vidre, o a la mà...nosaltres sempre tenim feina en explicar-nos qualsevol cosa que ens hagi passat, jo escolto divertida, l'accent de Lleida hi acaba de posar el toc còmic a la manera d'expressar-se de l'Essa, sempre tan visceral i apassionada. La gent ens mira malament, tenen massa poques ganes de viure per mantenir-se desperts a aquelles hores.

Ens dutxem al matí, abans de sortir de casa, i alguns dies mentre esperem a l'andana, se'ns glacen els cabells molls que no hem tingut temps d'assecar. L'Essa sempre es fa mirar, cara ben pàl·lida i llavis prims i maquillats sempre foscos, ungles llarguíssimes i negres, cabell crepat de dalt i ple de gomina i aixafat amb una pinta als costats, caçadora de cuir amb el coll aixecat...és el temps de la moguda madrilenya i l'estètica new way, sabates de taló punxegudes i malles que s'agafen sota el peu...No paguem el bitllet del tren, a casa li controlen els diners perque no compri tant de tabac, però ella no paga el tren ni el metro per pagar-se el vici... Jo em quedo molts cops flipada de la seva picaresca, sap obtenir-ho tot sense pagar, quantes coses he d'aprendre encara...!!!

És divertida, i sensible, i encara que no ho diries mai, estudiosa, es treu la carrera de Farmàcia, al menys ho intenta. Sempre recordaré el dia que, explicant-li una pel·lícula que havia vist el dia anterior, que per cert, era molt trista, m'aguantava la mirada mentre escoltava sense dir res, i les llàgrimes li queien galtes avall, sense poder-hi fer res per aturar-les.

I el dia que, a casa seva després de tornar d'una nit de marxa una mica, diguem-ne, passada de voltes, ens va agafar un atac de riure tan brutal que es va pixar, a sobre, completament i sense control...a mi em va faltar poc...!!!!!!!!!!!!!!!

I els dies que ballàvem i cantàvem a tot volum Alaska y Dinarama, mentre ens maquillàvem com a Barbies rockeres, teníem 18 o 19 anys... El seu pare no ens deixava fumar dins a casa seva i ella no li feia ni cas, només es despertava al matí el primer que feia era estirar el braç enrera per agafat el tabac i encendre una cigarreta, dins del llit. "Com se cremen los meus vells collons!!!!!!!!!!!!!!". De tant en tant me'n recordo. Avui sentint aquesta cançó hi he pensat molt...m'he traslladat volant per la meva ment, directa a casa seva...



La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo
que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie, no tengo dueño..
Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia. ..
Porqué sera? yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta.

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mi.............

A quién le importa lo que yo haga?
a quién le importa lo que yo diga?
yo soy asi, y asi seguiré, nunca cambiaré ...

Quiza la culpa es mia
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora
Me mantendré firme en mis convicciones, reforzaré mis posiciones...